Les ombres

Les ombres de la tanca de ferro que envoltava el jardí,  dibuixaven sobre terra missatges indesxifrables.

Només algun dia d'hivern, quan els arbres eren ben despullats, es podien llegir dues paraules, que semblaven no tenir cap significat: HORA i DIA.

Va buscar i investigar durant molt temps, si en algun altre lloc es podia llegir quina hora, quin dia i què havia de passar en aquell moment. Però mai no ho va trobar.

Pou

Pouar ben endins, placidament i amb molt d'amor,  

per treure'n els tresors  més  amagats.

Tramvia

Quan encara funcionava el tramvia d'Argentona a Mataró, en Quim, un jovenet que l'agafava sempre  per anar a treballar,  es va fixar en aquella noia riallera, de cara rodona i de rínxols de color panotxa,  que no sabia ni qui era ni  com es deia.  Era força cara de veure, perquè ella no agafava pas el tramvia cada dia, sinó només un cop o dos cada setmana. En Quim  cada dia es llevava amb la il·lusió  de veure aquella noieta.

L'alegria, però no va durar gaire,  ja que un bon dia,  el tramvia que ja era prou antic  i tenia molts problemes tècnics,  va deixar de funcionar.  En Quim va agafar els autobusos  que el subtituïen,  però ja no va tornar a coincidir més amb la noia dels rínxols.

Quan van posar aquell  vagó del tramvia a la Plaça Nova,  com a record i homenatge a un mitjà de transport que havia fet tant de servei a la vila,  en Quim va tenir una idea que li va semblar una ximpleria, però que no es va poder estarde dur-la a  terme.  Deixar-li  unes notes, uns missatges a dins d'aquell vagó. Quina ximpleria,  pensava ell,  com ho ha de saber que li deixo missatges?  

La Rosa, que així es deia  la noieta dels rínxols,  resulta que vivia, no pas gaire lluny  d'aquest vagó  i per aquelles coincidències que tenim les persones,  ella també s'havia fixat en en Quim.

I sí,  el va veure, saltant, cap al tard,  quan fosquejava, la petita tanca que protegia el vagó i  tornant a sortir   al cap d'un minut. Dues,  tres,  quatre vegades,  en diferents dies, una mica aleatoris.  La curiositat de la Rosa  no li va deixar altre remei,  que un cop  el noi havia marxat,  saltar ella la tanca a veure si sabia què  hi anava a fer.  Va trobar,  damunt del seu seient preferit  el de la segona fila,  un munt de missatges,  tots curts, telegràfics. "M'agradaria tornar-te a veure.  Quim" "No sé si trobaràs mai aquests missatges. Quim"  "Insistiré fins arribar a 100.  Quim" "No deus pas saber qui soc. Quim"  "Si em vols veure,  ens podem trobar per aquí a prop del tramvia. Quim"  N'hi havia  ben bé una vintena. Ella va escriure: "Si que sé qui ets,  quan tornis, no cal que deixis missatge,  espera'm que arribi. Rosa".

Cada capvespre ella va esperar a veure si en Quim tornava al tramvia,  va trigar tres dies,  però  ella sabia que tornaria,  perquè  encara no hi havia pas deixat els 100 missatges  que prometia.  Quan el va veure,  va baixar les escales de casa seva de tres en tres.   I se li va plantar al davant, sense saber què dir-li.  Ell tampoc no ho sabia, així que es van fer un tip de riure de nervis, de vergonya i de veure que estaven tots dos ben vermells,  com pebrots.  

Qui diu que  començar rient no  pugui ser un bon començament?

Jardí

Feia temps que la casa i el jardí estaven abandonats, ningú no habitava la casa des que van morir els seus pares. La casa havia estat dels avis, ells hi vivien sempre i després mentre els pares van ser vius la van utilitzar de casa de vacances, però finalment, la manca de manteniment, amenaçava de deixar-la ja inservible, per això la Cèlia va decidir que la volia vendre. No es veia capaç de cuidar-la. Va anar-hi per acomiadar-se'n  i també per endur-se totes les coses que li semblava que eren importants, per la memòria de la família.

No recordava gaires coses de tants estius passats en aquella casa i aquell jardí, només recordava la font. Aquella font natural que rajava sempre amb un doll generós, aquella font que deien que no s'eixugava mai, encara que hi hagués sequera.  Tenia ganes de veure si la  font continuava rajant i si l'aigua era tan bona i tan fresca. Tant de bo que em pogués endur la font, pensava, és allò que més m'estimo de la casa.

En arribar-hi va anar directament a veure la font, i sí! Encara rajava, i tot just va tocar l'aigua amb la mà, va veure una escena allà al jardí.  Ella i els seus germans: ells jugant  i ella regant les flors amb una regadora diminuta, just a la seva mida. Va sacsejar el cap i l'escena va desaparèixer. Era una imaginació? Un record sorgit de cop?  Va tornar a tocar l'aigua i va veure, altre cop, aquella nena petitona que va ser, com espiava des de la finestra del primer pis una reunió d'amics dels seus pares. Era després de sopar,  els nens ja havien de dormir, però ella contemplava l'escena de la sobretaula animada. Va tenir una imatge del seus pares, alegres, joves i amb tantes coses a dir, a compartir, que ja se li havia oblidat. La vellesa ens deixa un record poc adequat de les persones més properes.

Mentre anava tocant i beven l'aigua de la font, els records brollaven frescos i precisos. Va estar a punt de canviar d'opinió i no posar la casa en venda. Però sabia que això era impossible.

Va pregar als seus dos germans, la Júlia i en Robert que anessin a tastar l'aigua per veure si a ells els feia el mateix efecte. Però ells no van notar res.

Va decidir, emportar-se a casa seva garrafes d'aigua d'aquella font màgica, per veure si de lluny també mantenia la capacitat de crear records.  I sí, aquella aigua li retornava glop a glop tota la seva infantesa.

Quan va signar la venda amb els nous propietaris, els va demanar si li deixarien anar a buscar aigua de la font que sempre raja…

Ningú entenia aquella dèria, però ella va aconseguir recuperar tota la història de la seva família, aquella que no havia conegut mai. Real o imaginada? No hi havia manera de demostrar-ho.

Terrassa de bar a l'hivern

El vent és fred i encara queda neu als cims més alts.

Hi ha un temps estrany de primavera.

La muntanya reposa i pot viure sense brogit.

El bar tancat ens ho recorda… la terrassa despullada.

Passegem sols i en silenci.

Quina joia que el bon temps arribi a poc a poc.

El pas del temps

No puc passar de llarg, 

la casa desconeguda i abandonada

sembla que em cridi

perquè emet ressons del seu passat.

Encara sento l'olor lila de les glicines,

ara només uns troncs ressecs.

I veig el moviment i el soroll

d'uns habitants 

que fa molt temps que ja no hi són, 

i que van pintar alegrement

les seves portes i finestres 

de color vermell granat.

El passat i el present es troben un instant.

Relats conjunts de febrer: Dona espigada amb gat

Géza Faragó, 1913, Femme élancée avec chat

Violeta era una dona molt especial. (No és cert, soc una dona com totes les altres)

De vegades sentia les coses que anaven a dir les persones abans que els diguessin.  (Això és ben normal i ens passa a totes i si no ho sentiu és perquè no escolteu)

A ella li agradava fer experiments d'aquesta mena,  provar si podia controlar d'una manera o altra la seva facultat telepàtica.  (Coi, és que la tinc, perè ve i va quan vol ella, no quan vull jo)

Un dia va voler fer un experiment amb els seus amics de l'ànima,  la seva millor amiga i els seus dos millors amics.  (A veure si jo els rebo a ells i ells a mi.)

Al punt de la mitja nit,  s'havien de trobar en la distància i veure si podien comunicar-se. (A les 12 en punt, penseu en mi,  i escolteu bé i a veure si endevineu on soc i què faig)

Va sortir a fora,  vora el llac  a mirar les estrelles  i el gat la va seguir  (Després,  al cap d'un quart,  seré jo que pensaré en vosaltres a veure si endevino on sou i què feu)

Va passar el primer quart i el segon quart i després va fer una video trucada compartida per aclarir com havia anat.  (Trobo que no ha anat malament, però no han filat gaire prim)

En Manel li va dir:  t'estàs banyant al llac (coi d'home,  que no sap que a aquestes hores i amb aquest fred, jo no faria mai una cosa així?  Manel,  sapastre, només has endevinat un concepte,  llac, perquè hi soc a la vora)

L'Albert va dir:  estàs pentinant el gat (però què vols dir, que no tinc feina jo, o què?  Que faig moltes coses  al cap del dia!  Res,  ets un dropo,  només has endevinat gat, també el tinc a prop)

I la Georgina va dir,  jugant amb avantatge,  esclar!  Ets a vora el llac,  amb el gat als teus peus i mirant els estrelles,  per cert, que el gat també les mira.  (Ara,  per fi!  Perfecte, Georgina!) 

(Ara vaig jo: 

En Manel s'esta banyant a la banyera de casa seva, estirat amb els ulls tancants, mentre intentava connectar amb nosaltres. L'Albert està mirant les mussaranyes i no té ni feina ni pentina cap gat.

I la Georgina,  ha vingut fins aquí  mateix i  m'està mirant des del poble i per això ho ha endevinat tot a  la primera.)

Els dos homes van cridar a la vegada:  tramposes!