Vermell de records

A la Laura li agradaven les portes.  En fotografiava  a dotzenes i en dibuixava també una bona colla. A vegades li agradaven per la fusta vella i gastada,  a vegades per la forma del portal, a vegades pels colors de tot plegat. Sovint pensava que quan penjava aquestes portes, per a ella anònimes, a les xarxes,  algú  les podia reconèixer. I aleshores la porta deixava de ser anònima i en obrir-la tenia tota una història al darrere, real o inventada.

Un dia,  una persona,  va reconèixer  una de les seves portes.  Era, va dir, la porta de la casa dels seus avis, on anava quan era petit. I just a partir  d'aquell moment,  la seva porta es va omplir de records.  El de menys era que aquests records fossin explicats i compartits.  No, no ho van ser,  aquell  senyor, ja gran, es va limitar a explicar que aquella porta el duia directament a la seva infància i a les visites que ell i els seus pares feien als seus avis.  

Això era tot, però aquella porta ja tenia una bona història.

Cactus

Impressiona.

És com un drac adormit, si te'l mires de prop fa una mica de por i de respecte, però per altra part tothom passa tranquil·lament per la seva vora sense amoïnar-s'hi gens. 

No dubteu gens que fa la seva feina protectora... Diuen que els cactus contrarresten moltíssim les radiacions que, avui dia, rebem de tants aparells electrònics que fem funcionar.  No sé pas si és cert,  jo no m'ho crec  gaire, encara que podria ser. 

Però si veieu de prop les seves punxes fortes i bastant  espesses, no us sorprendrà gens que ningú s'hagi intentat enfilar mai ni al balcó ni al porxo del segon pis...

Desdibuixant

Potser no em cal mirar tan prim 

ni precisar gaire els fets, ni els mots, 

tal com sempre m'agradava de fer.

Ara em cal desdibuixar 

per passar de llarg de tantes coses

tantes coses que fereixen.

Mirar els nenúfars i saber

que simplement mirar-los és tot el que tenim.

Portal a Orriols

La porta ja no tanca gaire bé, 

ha agafat el gest de restar oberta i acollidora.

A les seves velleses  ja no la farem canviar. 

No em fa por de tenir la porta oberta,

tinc tres vigilants ben vius que em protegeixen.

L'un m'espanta els mosquits amb la seva olor

l'altre té unes punxes terribles.

I el tercer és un avet petitó que fa somriure.

I aquesta fusta vella, tan bella!

Porta a Orriols

Ella havia dibuixat una porta, que no era cap porta.  Eren línies de tinta tacades d'un cert color discret.  Davant de la porta hi havia tres torratxes grosses, que tampoc no ho eren, esclar,  i de dintre de cadascuna d'elles en sortia  una planta de fulles verdes,  que no eren res més que una altra ratlla de tinta amb taques de color verd.   Res només per jugar i per pasar l'estona.

Però algú es va entestar en dir que allò era una porta de veritat,  i que se la volia posar a casa seva.  Costava pocs diners i  faria veure que n'havia costat el doble  als que l'havien de pagar. Els seus parents, amics veïns o simplement ciutadans,  li deien que no fes aquesta bestiesa, que si els posava aquesta porta  a casa seva,  no els serviria de porta, ni per entrar ni per sortir  i a més a més no podria encaixar-la mai a la seva paret.   

Però  aquest algú,  que podia ser un o podien ser molts,  perquè no es notés que era ximple del tot i  que l'únic que li importava era fer veure que treballava, que en sabia molt i que buscava la millor porta i anar cobrant un sou  excessiu de totes totes, va decidir fer-se fort en aquesta opció.  Per posar aquesta porta van pagar entre tots, una morterada de diners  i efectivament com tothom sabia des de sempre,  d'aquelles cases,  ja no es va poder entrar ni sortir mai més i  totes les persones que hi havia van morir  d'inanició. 

 

Però no us penséssiu pas que això  va servir d'alguna cosa, no...  en aquell indret no gens remot,  van continuar comprant i instal·lant portes que no s'obrien,  finestres  precintades,  cotxes sense motor,  trens sense via, vaixells que no suraven, taules sense potes i cadires ben encoixinades per a posar-hi el seu cul. 

Relats conjunts de maig: Destrucció

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

No cal que fugiu, homes i dones,

no cal que allargueu l'agonia.

No hi ha enlloc on pugueu anar

i la destrucció és absoluta.

Sabíem que un dia passaria,

i aquest dia ja és arribat.

La capacitat de destrucció dels homes,

ha acabat amb els animals, amb les plantes

i amb el planeta sencer, inclosa la pròpia humanitat.

No fugiu,  accepteu la derrota i la mort.

Ara sí,  ja podem dir que per fi,

ja no destruirem res més

perquè ja no queda res per destruir. 

Lletres i fils del mes de maig

Envia'm un bocí de pau, 

tu que en tens tanta.

Un trosset de la pe, de la a 

o de la u, no importa.

I jo, com si fos una llavor, 

el sabré fer crèixer dintre meu.

I la pau m'omplirà el gest.

Envia'm una mirada serena

i un somriure plàcid

i una A d'amor que ens acompanyi.