Vermell de records

A la Laura li agradaven les portes.  En fotografiava  a dotzenes i en dibuixava també una bona colla. A vegades li agradaven per la fusta vella i gastada,  a vegades per la forma del portal, a vegades pels colors de tot plegat. Sovint pensava que quan penjava aquestes portes, per a ella anònimes, a les xarxes,  algú  les podia reconèixer. I aleshores la porta deixava de ser anònima i en obrir-la tenia tota una història al darrere, real o inventada.

Un dia,  una persona,  va reconèixer  una de les seves portes.  Era, va dir, la porta de la casa dels seus avis, on anava quan era petit. I just a partir  d'aquell moment,  la seva porta es va omplir de records.  El de menys era que aquests records fossin explicats i compartits.  No, no ho van ser,  aquell  senyor, ja gran, es va limitar a explicar que aquella porta el duia directament a la seva infància i a les visites que ell i els seus pares feien als seus avis.  

Això era tot, però aquella porta ja tenia una bona història.