Una carta que no serà mai enviada

 Estimat amic, 

Ja sé que no podré enviar-te mai aquesta carta,  perquè  ja fa temps que no hi ets.  Però em sembla que això no és cap inconvenient.  A mi m'agraden molt les cartes, fins i tot les que no es poden enviar, potser aquestes tenen més valor que cap altra. I també penso que, allà on siguis, potser em pots veure i sentir i llegir, ara mateix mentre estic escrivint.

Des que vas marxar d'aquest món que coneixem, imaginava que d'alguna manera o altra ens podríem comunicar.  Ha costat, perquè  jo no veia cap senyal.  I  aquell dia que vas venir i et vas ficar en un dels meus somnis,  a la nit, mentre dormia,  jo no vaig estar a l'altura del que jo hauria volgut  i segurament del que tu esperaves. En aquell somni  no et vaig poder agrair prou que haguessis vingut,  i no vaig poder estar  per tu.  Ja saps que els somnis de vegades se'ns descontrolen i  hi passen massa coses i totes són importants.  

En tot aquest temps,  han passat  molts mesos, jo no he deixat  mai de pensar en la nostra amistat,   en el nostre amor de quan érem nens,  en aquella manera de tractar-nos sempre amb tendresa i estimació, malgrat les llargues èpoques de separacions i els mals entesos de petits adolescents.  Tampoc he deixat mai de demanar-te que tornessis algun altre dia,  a veure si teníem més sort.  

I sí,  ho has fet, has tornat aquesta nit,  i he pogut estar amb tu i per tu.  Hem fet coses junts,  preparar sortides i trobades,  xerrar i riure i mirar-nos de tant en tant,  entenent molt bé  el que deien els nostres ulls.Sento un agraïment profund per haver pogut estar de nou amb tu,  perquè hagis vingut de tant lluny  i hagis pogut entrar, aquest cop, sí,  en el somni adequat, per a deixar-nos gaudir de la nostra amistat, del nostre afecte i de la nostra manera de fer-nos companyia.

No repetiré pas les coses que ja vam tenir temps de dir-nos,  ara les saps més que mai, però  sí que et diré,  que sempre m'he sentit molt estimada per tu.  Fins i tot podria dir que m'he sentit molt estimada per moltes persones,  però que ningú no m'ha estimat com tu m'has estimat.  Amb la teva generositat i acceptació absoluta.

Fins sempre,  segur que ens tornarem a  trobar,  tenim, ben nostre,  el país dels somnis.

Finestra

Una finestra pescada a l'atzar a Ceret i una història totalment inventada.

La finestra estava molt ben protegida amb els finestrons, una bona reixa, una tela metàl·lica destartalada i uns guardians vegetals que la vigilaven. La van pintar de color blanc.  Les plantes que hi tenien eren sempre verdes, sense flors, amb fulles tan diverses que algunes creixien amunt i d'altres deixaven caure les seves fulles cap avall, unes tenien fulles grosses i altres les tenien petites i entre totes acabaven de tapar la vidriera,. Les regaven els dilluns i els dijous. No acostumaven a obrir mai del tot els finestrons, com si volguessin guardar una estricta privacitat  de la seva vida i de les activitats que allà es practicaven. A les dotze en punt de la nit tancaven.  I jo que no podia entendre una rutina tan exacta i tanta rigidesa, em vaig dedicar a observar i observar. I un bon observador sap mirar per les escletxes. I al llarg de tot el mes que vaig mirar, vaig veure molts paquets i moltes bosses i bossetes i persones que entraven carregats i sortien sense res i a l'inrevés, d'altres que entraven i sortien, aparentment, sense res. Al cap del tot mes d'observació vaig avisar la policia.

 

Una tarda qualsevol

Una tarda com qualsevol altra, tornaven  a casa els pares i els fills adolescents. Mentre cadascú explicava les seves coses del dia. Els dos nois de 16 i 18 anys, es van mirar, es van picar l'ullet i van dir: Va,  ho preguntem ara. I entre rialles de sorpresa i desconcert van dir:

- Pare, que hi feies ahir a la nit, a la porta just entremig de les dues torres, mirant el cel i parlant sol?

El pare es va quedar callat i la mare, amb uns ulls oberts com unes taronges, sense entendre res del què passava. El silenci s'allargava mentre la cara del pare s'entristia.

 - Estimats, estimada, pensava que mai no us hauria de dir això i que podríem acabar les nostres vides, de la manera més habitual, aquí a la Terra, però les coses no han sortit com esperava i ara us he de confesar que jo no soc d'aquest planeta, soc d'Europa, però no del nostre continent, sinó del satèl·lit Europa, molt lluny d'aquí. És per això que mai no heu conegut cap membre de la meva família. Vaig arribar aquí fa uns 25 anys, amb la forma humana que m'havia de servir per observar sense  problemes i que, en principi no podia mantenir per gaire temps.  Però em vaig enamorar i em vaig voler quedar. La meva formació científica m'ha permès anar allargant el temps de la meva forma humana, però he arribat al límit. Fa dies que no em trobo bé i és que se'm descompensen els òrgans que ja busquen de tornar per sempre a la seva forma original. Ens uns dies tornaré a ser un ésser estrany i molt probablement fastigós per a vosaltres. I només tinc dues opcions, tornar a Europa i deixar-vos aquí. O quedar-me i haver d'amagar-me per sempre.

Sortia a fora a parlar amb els meus congèneres, per mirar de trobar alguna solució que, desgraciadament, no hem trobat.

Aquest cop el silenci va ser profund i llarg, seguit d'un esclat de rialles adolescents

- Au va, pare, això no t'ho creus ni tu, no facis aquestes bromes. 

I mentre deien això, les formes físiques del seu pare, ja començaven a canviar.

L'heura del veí

- T'has fixat, com està la teva heura?

- No, no m'hi havia fixat. Ara que ho dius me la miro i està preciosa.

- Home, no volia dir això, vull dir que està envaint la meva façana i la meva barana.

- I doncs sí, continua quedant preciós.

- Però és casa meva i no la vull, estàs obligat a tallar-la.

- Jo no puc arribar a tallar-la de cap manera, s'ha de tallar des de casa teva. Talla-la tu.

- Pots tallar-la d'arrel des del teu jardí i s'haurà acabat el problema.

- Home, ara ets tu que vols envair casa meva segons les teves conveniències. Jo no la vull tallar.

- Doncs vine a casa meva i la talles tu, però hauràs de venir cada any, perquè creix molt de pressa.

- Està bé, potser tens raó, ja te la podaré jo.

- I fem un cafè, quan vinguis…

- D'acord!

Els plàtans de Ceret

 

Aquesta vegada, quan vaig tornar a Ceret després de molts anys, no vaig poder evitar de recordar la meva mare, que tenia una especial predilecció per aquest poble, pels seus plàtans gegants i sobretot pel seu salt d'aigua que ella anomenava salt dels Baussos, jo desconeixia si aquest és el seu nom real, però sí que ho és.  Vaig buscar la informació i me n'hi vaig anar. Volia veure en primera persona - ara que ja soc adulta - què podia  tenir d'especial aquell lloc, per haver estat escenari d'una història com la seva.

Sempre, més o menys un cop a l'any, perquè no quedava prop de casa, hi anàvem i ella se sentia feliç i contenta, suposàvem que era simplemen que li agradava el lloc, però en els seus darrers dies va deixar anar un encàrrec i una frase misteriosa. "Torna al salt dels Baussos i acomida't del Martí, de part meva."

Qui dimonis era en Martí? Jo no n'havia sentit a parlar mai abans. Quan anàvem allà no hi havia ningú més que nosaltres. Devia ser que li havia posat un nom seu, personal, al salt d'aigua? No, no, està clar que de seguida vaig imaginar que en Martí era un amor secret, potser un amant, qui sap.  No vaig trobar la manera d'investigar-ho o potser és que preferia no saber-ho. 

Però em sembla que, tan la mare com  la vida,  estaven ben decidides a descobrir el seu secret.  En una de les inacabables i trasbalsadores endreces d'armari, vaig trobar un plec de cartes que em va donar la solució de l'enigma. No va ser fàcil i les vaig haver de llegir totes per a descobrir-ho. La lletra era de la meva mare, i sorgien les preguntes: retornades? no enviades? Amb paciència i molta lectura vaig saber que en Martí, era un amic, que jo no coneixia i al mateix temps i sobretot  un amor platònic. Les cartes eren no enviades (quina llàstima que ningú hagués rebut aquelles cartes tan boniques) i el salt d'aigua era un lligam que ella s'havia inventat, en saber que a ell també li agradava el lloc. No hi havien estat mai junts, però sempre s'hi trobaven en la seva imaginació. Només la seva d'ella o la llur de tots dos?

La palanca recuperada

La palanca original que hi havia en aquest lloc es va fer cap a la meitat del segle XX i la van fer els ciutadans, els habitants d'aquesta petita zona, perquè a un costat del riu hi havia (encara hi és) una masia molt gran i molt important amb força gent que hi treballava i a l'altre costat del riu hi havia (els edificis encara hi són) una colònia industrial, amb els seus habitatges, la seva botiga, economat i potser fins i tot algun altre servei. La distància en línia recta és mínima, però el Ter, no era gens fàcil de travessar. Per això la palanca  va fer un gran servei a tothom.  Els treballadors de la fàbrica podien anar a comprar ous, llet  i algun altre producte de la masia i els de la masia podien anar a l'economat a comprar altres tipus de productes.  Era una palanca amb terra de fustes, que s'havia anat deteriorant sense que ningú la mantingués.

                    * * * * * * * * * * * * * *   

 -  I ara,  mira, David, que bonica l'han deixada! I se la veu ben segura i valenta. No ens caurà pas no! I estic molt content perquè ara els que vivim a la colònia, tan a ran de carretera, podem travessar el riu i passejar per camins agradables. De la colònia, només en podíem sortir en cotxe o caminant quilòmetres de carretera. i ara podrem anar a caminar i a passejar cap a molts llocs diferents, sortint a peu de casa i és una cosa molt pràctica.

- Doncs jo no n'estic gens de content, de fet n'estic tant poc que vaig posar una tanca d'aquestes metál·liques al l'entrada del pont  per l'altre costat, perquè es pensin que no es pot passar encara. O no us  n'adoneu que de tots els que passegen per l'altra banda, en sortirà una munió de xafarders que ens voltaran per aquí a casa nostra?  Si tu vols passar, només cal que apartis la tanca…  però espero que de moment aturi els tafaners que no hi han de venir a fer res aquí als nostres espais. 

 I mentrestant, dos parells d'orelles els escoltaven… des del pis de sobre.

- Ha, ha, ha…. Ho trobo molt bé això de la tanca… quina bona idea,  no sabia pas per què hi era, estarem molt més tranquils.

- Doncs jo ho trobo molt malament, la palanca l'ha reconstruit l'ajuntament i tothom hi té dret

Balcons que enamoren

La Cati i la Maria estaven prou bé en aquell hotelet on a part de treballar, tenien habitació i menjar a taula, la Maria, necessitada de seguretat i tranquil·litat s'hi hauria quedat per sempre més. La Cati, però, no ho tenia tan clar. Acostumada a obeir i fer el què li deien, de cop poder decidir per ella mateix li semblava massa atractiu com per quedar-se atrapada en una casa rural lluny de tot. I va començar a buscar altres opcions. El dia que tenien lliure voltaven pels pobles del voltant, per conèixer la zona.  La casa rural tenia unes bicicletes que els hi deixava quan els clients no les demanaven.

Recorrent pobles i veient com vivia la gent, la Cati va decidir buscar una altra feina i viure en un pis i tenir una vida no tan tancada. La Maria tenia por, però la Cati l'animava. Si vens amb mi millor, entre les dues ens en sortirem més bé, però si no vens jo me n'aniré sola. Ja he trobat un poble que m'agrada he vist que trobar-hi un lloc on viure no serà massa difícil.

- Què fas? Vens?