Portes que no s'obren

Hi havia aquell vertigen sobre les portes tancades i que ja no es poden obrir, recordes? Però el temps ha passat  i de portes tancades n'hem hagut de patir moltes.  Ara,  ja no hi ha vertigen. Si la porta ja no s'obre, la deixarem ben bonica.  

Teulada de flors

La primavera ha florit fins a dalt de la teulada:

Hi ha margarides i pixallits i cards i gallerets.

I uns iris despistats que tenen mandra.

Tenir les flors i les herbes com a aixopluc

és com tenir tot just tres o quatre versos 

que ens abriguin de la vida.

Pont d'aigua

Pont d'aigua d'Agramunt

Navego en el fluir del teu esguard

que travessa rius i mars 

i  distàncies llunyanes

per arribar tot just

tan a prop i tan endins.

Ja no cremen amb les espurnetes brillants.

Ara reposen, calmats,

 com pous de profunditats  infinites,

fins que troben alguna mirada capaç

de reflectir-s'hi.

Regal

- Et regalaré una porta que anirà directe al país dels somnis fets realitat-  va dir aquella vella que vivia sola a la darrera casa del poble.

- Uf!  Quina sort!  Jo de somnis en tinc molts - va respondre la Clàudia.

- Un moment, no corris tant,  perquè funcioni,  abans d'obrir-la. has de buscar algú, una persona o unes quantes persones o fins i tot moltes, si les trobes, que comparteixin el teu somni.  Amb una n'hi ha prou, però el somni es complirà per a totes elles, siguin quantes siguin.  Quan us hagueu posat d'acord en quin és el vostre somni en comú, i el pugueu explicar bé, podreu obrir la porta i el somni serà realitat.

La Clàudia va marxar decidida a buscar algú  amb qui obrir la porta,  al primer moment li va semblar molt fàcil,  però quan es va posar a la feina,  va anar veient que no n'era tant.  

Sota la figuera

Passes quasi dolces

esdevenen colors vius

en aquesta primavera més verda.

Paraules oblidades

solquen altres camins

i es perden dins del paisatge.

L'esguard es consola

amb la bellesa present

per oblidar tot allò que ens manca,

El Cogul

M'agraden molt les fotografies comparatives dels llocs. L'abans i l'ara.

Ara: Un dia de primavera i de festa major, el carrers amb les persones que la celebraven i els que estaven asseguts tranquilament fent el vermut o l'aperitiu.

Abans (fotografia dels anys 20) amb els carrers gairebé buits i tothom treballant a casa o al camp.

Lletres i fils: setmana de la natura

 Jo canviaria la frase  d'aquest cartell.  Sí, jo canviaria "Hi ha d'haver una altra manera de viure"  per "Sempre hi ha hagut una altra manera de viure".

No vull menysprear  tots els avenços tecnològics, mèdics,  socials,  d'infinites comoditats que ens fan una vida més agradabe.  Estic segura que no ens caldria renunciar a res o a no gaires coses si aprenguéssim a trobar la mesura. Cal tant de tot?  Tants aparells?  tanta roba?  tants viatges?  Fins i tot m'atreviria a dir tantes proves mèdiques?

L'homo sapiens fa centenars de milers d'anys que viu sobre aquesta terra...  i des d'aleshores fins fa quatre dies,  els homes han viscut d'una altra manera. No, d'una no,  de moltes altres maneres.  No pas d'aquesta que vivim ara.  Molt més austeres, molt més senzilles.  Trobar la mesura, seria el que caldria.  

Però la societat de consum és d'una avidesa que s'encomana a tots els aspectes de la vida, sempre més, sempre més...  sí, hi ha d'haver una altra manera de viure, nova,  ni copiada dels antics, ni tan àvida com aquesta. 

Reconec que no tinc ni mica d'esperança de que la humanitat la trobi, com no sigui obligada per catàstrofes naturals o artificials.