Sota la figuera

Passes quasi dolces

esdevenen colors vius

en aquesta primavera més verda.

Paraules oblidades

solquen altres camins

i es perden dins del paisatge.

L'esguard es consola

amb la bellesa present

per oblidar tot allò que ens manca,

El Cogul

M'agraden molt les fotografies comparatives dels llocs. L'abans i l'ara.

Ara: Un dia de primavera i de festa major, el carrers amb les persones que la celebraven i els que estaven asseguts tranquilament fent el vermut o l'aperitiu.

Abans (fotografia dels anys 20) amb els carrers gairebé buits i tothom treballant a casa o al camp.

Lletres i fils: setmana de la natura

 Jo canviaria la frase  d'aquest cartell.  Sí, jo canviaria "Hi ha d'haver una altra manera de viure"  per "Sempre hi ha hagut una altra manera de viure".

No vull menysprear  tots els avenços tecnològics, mèdics,  socials,  d'infinites comoditats que ens fan una vida més agradabe.  Estic segura que no ens caldria renunciar a res o a no gaires coses si aprenguéssim a trobar la mesura. Cal tant de tot?  Tants aparells?  tanta roba?  tants viatges?  Fins i tot m'atreviria a dir tantes proves mèdiques?

L'homo sapiens fa centenars de milers d'anys que viu sobre aquesta terra...  i des d'aleshores fins fa quatre dies,  els homes han viscut d'una altra manera. No, d'una no,  de moltes altres maneres.  No pas d'aquesta que vivim ara.  Molt més austeres, molt més senzilles.  Trobar la mesura, seria el que caldria.  

Però la societat de consum és d'una avidesa que s'encomana a tots els aspectes de la vida, sempre més, sempre més...  sí, hi ha d'haver una altra manera de viure, nova,  ni copiada dels antics, ni tan àvida com aquesta. 

Reconec que no tinc ni mica d'esperança de que la humanitat la trobi, com no sigui obligada per catàstrofes naturals o artificials.

Finestres verdes

Perquè no estigui tan buida,

la casa enderrocada...

Hi ha crescut un arbre

més alt que la façana, 

més alt que la teulada.

Omple tot l'espai que ha trobat

i pren el sol  i la pluja, 

manté la porta tancada

i  mira què passa al carrer,

traient les branques per la finestra.

Nota: el cotxe no és seu, ell no necessita moure's constantment d'un lloc a l'altre, com les persones.

La teva finestra

Et pintaré un cel a la teva finestra.

I plantaré boixacs lluents, com petits sols

que t'avisin que ja ha nascut un nou dia.

Bústia

Una porta d'Abella de la Conca

Sobre la duresa de la pedra,

s'adapta  humilment:

si la casa és petita,

la porta n'és més.

No sé si hi cabria

l'amor que jo tinc.

L'espai pels missatges

es veu clarament.

Quants mots et diria

si fos més valent.

La pau i l'enyor

sempre mà amb mà.

I els mots en silenci

no saben  callar.

El silenci dels lliris

Un poema que ve de cal Barbollaire

El silenci dels lliris,

com un receptacle

on cauen els mots no dits,

poc a poc ha agafat forma:

Versos prudents

d'un blanc trencat.

Versos valents

d'un groc lluent.

Versos de pluja i de sol.

Versos com cartes

plenes de mots

llançats al vent.