 |
| Peces del Retaule de Santa Anna |
Santa Anna estava enfadada. Havia viscut una vida difícil, no tant per ella, no. Més aviat per la seva filla, a qui s'estimava per sobre totes les coses. Se l'estimava més que al seu espòs Joaquim, que era un bon home pacífic i bon pare, però, que voleu que hi faci, com una filla no hi ha res. I sempre patint per ella, sempre amb aquesta vida al costat del seu petit i jove déu que li va portar tants problemes. Parir d'aquella manera, sense ajuda, sense ni l'aixopluc de casa ni l'experiència d'ella, de sa mare. Totes les mares del món volen estar vora la seva filla en un moment com aquest. Doncs no, ella no va poder. I aquell net eixelebrat, tan bo, tan just, que volia que tots fóssim iguals i ens estiméssim els uns als altres, que va desafiar el poder i l'statut quo i acabar tant malament. Un tip de patir i poc reconeguda arreu del món.
Quan algun artista la posava en un retaule o en un quadre o escultura, Santa Anna estava contenta perquè algú es recordava de la seva implicació personal en aquella història. Però aquest retaule dedicat a ella, resulta va patir tant con ella. Va veure cremar el monestir que l'allotjava i va sentir els anys d'abandonament... quina tristesa! Però un dia unes persones que estimen l'art, van comprar les peces i la van treure d'allà. La van estimar i la van cuidar. Estava contenta en aquell museu de Lleida. Quan creia que s'havien acabat les desgràcies, van venir homes armats a desnonar-la d'on ella pensava que era casa seva i la van deixar empaquetada vora un aparell infernal que li feia venir esgarrifances. No, es veu que encara no s'han acabat les desgràcies.
Espera amb molta calma, que es faci justícia i que la retornin amb les persones que l'han estimat.
