Els Orgues d'Illa de Tet

Escolto la música dels orgues silenciosos.

Sé que sempre hi és però cal sentir-la.

Xemeneies de fades,

filigranes de pedra i cel.

S'esquinça la tarda com un full en blanc, 

on ja no podré escriure res més.

No és el vent ni la pluja que fan la música, 

el vent i la pluja, només, fan l'instrument.

Digues quin és aquest so, que em cal sentir o inventar de nou...

L'he perdut, de tant buscar-lo. I el silenci, avui,  ja no té música.

Relats de la Carme

En aquests Relats del mes d'Agost, us proposo tres imatges que no tenen res a veure:

La primera és feta a la platja d'Étrétat, a la Normandia.
La segona al poble de La Roca: una estelada al punt més alt del poble, gastada pel vent, amb el paisatge del Ripollès de fons.
La tercera és Can Roig de  Camprodon  (o el que en queda)

Proposo que trieu una  d' aquestes imatges com a protagonista del vostre relat, però que feu que el relat inclogui també una petita referència a les altres imatges.

Han participat:

1.- En Joan Gasull "Quan poc és molt"
2.- La Maria Roser que l'ha deixat aquí mateix, als comentaris
3.- En McAbeu "Edifici maleït"
4.- El Barbollaire "Gavià"
5.- En XeXu "Oferta enganyosa"

 

La Tona havia passat molts cops pel carrer Freixenet, i coneixia de sobres la casa, però per més cops que hi passés, cada vegada, en veure aquell casalot enrunat, se  li commovia alguna cosa molt endins. Era com ella. Ella també poc a poc s' havia construit un món interior com aquella casa. O al menys a ella li semblava. Era un món ric,  de bells espais,  de portes i finestres engrescadores d'obrir i de travessar, de filigranes, de curosos acabats. Res de tot allò era material, per descomptat. Però la comparació li semblava perfecta. I aquell seu món s'havia anat enrunant sense saber perquè. I per més que intentava mantenir-lo dempeus, el seu aspecte era més i més deplorable. Havia arribat a issar una bandera en senyal de victòria. Peró de res no li havia servit. 

Ara, finalment, més que un món bell i complex, sentia que tenia una cabaneta, petita, només  com un refugi. Sobre la teulada de palla, a vegades, venia a posar-s'hi un gavià argentat. Ben blanc, amb ales de color gris perla i li du cada nit, la remor del mar. D'aquest mar que cada nit li acompanya els somnis.

Estampats vegetals

Claror filtrada
sobre el teixit tan viu.
Belles textures.

Imprecís, mòbil,
estampat a ran d'aigua.
Fràgil i efímer.

Dibuix de vida

sobre la meva pell 

imperceptible.

La creueta del coll

Aquesta va ser la primera passejada de les vacances. Gairebé sempre, la primera, la fem al mateix lloc. M'agrada, perquè el trobo un indret màgic. És així com ho sento. Sento aquesta energia de la terra concentrada en aquest lloc. Potser un dia, que me'n sobrava molta, me la vaig deixar allà, oblidada i ara, quan hi vaig, la recupero. Potser hi és des de sempre, inesgotable, des del centre de la mateixa terra, fins allà, al coll. 

Et faig les meves recomanacions i tu, te les creguis o no, em fas cas. T'estires i deixes que pugi l'energia o deixes que t'amari la meva il·lusió d'energia. 

La realitat és que desprès de la caminada, els nostres somriures s'han eixamplat. 

Llum de sol, llum de lluna

Aquest llibre  no ha estat gens un projecte pensat i programat. Ens ha crescut com per sorpresa, sense pensar que arribaria a ser llibre.

En Xavier, matiner, ciclista i fotògraf empedreït, aprofita el seu trajecte matinal de casa fins a la feina,  (que habitualment fa en bici si les circumstàncies diverses li ho permeten) per fer alguna foto que li crida l’atenció i generosament la comparteix per watsap amb una colla d’amics i familiars, la fotografia va sempre acompanyada d’un Bon dia i d’un haiku. És molt agradable, per a les seves víctimes, (com ell humorísticament ens anomena) víctimes afortunades (trobo jo) rebre un bon dia poètic. Tant la imatge com l’haiku, amdós en són, de poètics. Molt. Sembla que la majoria de la gent li respon el bon dia i li dona les gràcies. I jo vaig començar com un joc, sense cap més intencióo que divertir-me i correspondre-li, a retornar-li el bon dia i a seguir el tema del seu haiku amb un altre haiku.

I dia a dia, la col·lecció de fotografies, amb la seva parella d’haikus corresponents van anar augmentant i augmentant. I En un moment donat, en Xavier, va dir “I no en farem res de tots aquests haikus? Els podríem publicar i els tindríem a mà i endreçats.” Però n’hi havia tants i tants, que en vam haver de fer una selecció. Potser ens hem quedat curts amb la selecció, potser ens hem passat de llarg i us avorrirem, però hi hem posat ben bé els que ens ha vingut de gust posar-hi, seguint un criteri de preferències personals totalment subjectives.

En algun cas,  no gaires, quan estava en algun lloc bonic, era jo qui començava amb una imatge meva i un haiku meu, aleshores en Xavier em responia. Per això, hem posat els seus haikus amb una tipografia normal i els meus amb cursiva, per a poder distingir-los tinguin l’ordre que tinguin.

És només una autoedició i no es troba a les botigues... però ha quedat maco.

Presentació de "De teulades en amunt" i trobada blocaire

Estem preparant un acte doble:

La presentació del llibre de la Pilar Valero a Torelló, i una trobada blocaire posterior amb micro obert i lectura de poemes diversos i amb la possibilitat de dinar tots junts, després, en algun lloc de Torelló.

La presentació la faré jo mateixa, tot i que segurament demanaré ajuda i participació als companys blocaires.

L'Helena Bonals és l'artista que ha fet el cartell.

En Jordi Dorca s'ha encarregat de coordinar el local amb els de la Biblioteca de Torelló.

Avui dia 7 d'agost, falten dos mesos justos.

Qui s'hi anima?  Us hi apunteu?
Jo us donaré la tabarra per recordar-ho, ho aviso.

Mocador petit de fer farcells

Un farcellet de mida petita.
Amb dues roses per fer-ne el nus.

Hi cap un pou, i tanta aigua amagada.
Hi caben flors tot guardant els secrets.
La casa de llum, amb la finestra blava.
Blava d'un cel, que d'un sol glop s'ha pres.

Una casa i un pou a Canapost