Finestra
Uns personatges somrients de cartró ens donen la benvinguda a Falset. No els fem gaire cas, perquè som a prop d'un magnífic i preciós safareig, a la Font del Batlle, que se'ns emporta tota l'atenció. Però igualment me'ls enduc, ells tan pacífics, tan pacients, tan quiets, conformats fins que ve algú a donar-los vida.
Me'ls enduc a ells i a la seva quietud i la seva contemplació com a guia per a passar aquest temps que s'acosta i que ja tinc a tocar.
Però en girar-me d'esquena i continuar el meu camí, una veueta em crida: Ei! que no vens a treure'ns? Em pensava que ens duries a passejar... Uf!!! No m'ho esperava! Bé, tothom té dret a ser una mica impacient.
Quan els records eren en color i molt vius,
ResponEliminacom si acabessin de passar,
però es guardaven en blanc i negre,
amb matisos de grisos.
Quan les noticies es donaven i rebien
entre olor de sabó
i la tertúlia acabava amb rialles cridaneres.
Quan s’arribava al safareig
carregades amb ribells de roba bruta
i se’n tornava més carregada de consells,
xafarderies i la roba neta.
Quan per arribar-hi calia pujar i baixar
costes i escales.
Quan el temps era important
perquè hi havia molta feina
i només dues mans.
Quan les faldes eren dobles
i arribaven al terra.
Quan els cabells eren llargs
i recollits a dalt del cap,
sota un mocador fosc.
Quan la vida tenia aquets paràmetres,
ara restes desconegudes
pel jovent dues generacions després.
Quan l’aigua escassa,
fluïa lliure en bases per fregar la roba
i les consciències.
Quan el poble era més poble
i les paraules tenien el seu pes.
Més pes que el dels ribells.
Una bonica descripció de temps passats!
EliminaPedra i aigua,
ResponEliminarefugi de paraules
i esclats lliures.
Si fos una endevinalla jo diria: el safareig!
EliminaÉs clar, es veu que esperaven que els fessis més cas! ;-)
ResponEliminaSón ben macos!
Sant Tornem-hi, aquest Blogger ens té farts. Encara no surts a la meva llista.
Aferradetes, preciosa.
Doncs sí, volien venir amb nosaltres!
EliminaHi ha moltes falles per aquí. A mi normalment la Núria em surt a la meva llista, però m'he adonat que alguns posts no van sortir. El de Lletres i fils de les herbes l'he descobert a ca teva.
Aferradetes, nina!
No és que la paciència i la conformitat estiguin malament, però tampoc cal abusar-ne. Quan, com és el cas, estàs fet per a la gresca... vols gresca. ;-)
ResponEliminaAbraçades!
Tens raó, estan fets per això, pobrets!
EliminaAbraçades!
Volien contemplar el safareig i l'entorn, tenen dret a veure món també ;-)
ResponEliminaAbraçades, Carme!
Volien venir amb nosaltres!
EliminaAbraçades, Núria!
La impaciència m'agrada més que no la procastinació.
ResponEliminaA mi també!
EliminaQuina millor benvinguda que amb un bon somriure !. Prou que és mereixien una miqueta de correspondència , encara que només fos en un dibuix, per fer-los "viatjar".
ResponEliminaSalut : )
Van ser molt amables, efectivament! Que per ser de cartró, no vol dir que hagin de ser antipàtics...
EliminaSalut!
Sonreír hasta ahora es gratis, así es que vamos a ello.
ResponEliminaUn abrazo.
Exactament, de moment aprofitem que és gratis!
EliminaUna abraçada.
Saben que ets una admiradora dels safareigs i t'esperaven des de fa temps.
ResponEliminaEs veu que la teva visista se'ls va fer curta.
Potser volien tornar a veure el safareig…
Elimina