Relats conjunts de Maig: Al camp de blat de moro
Al camp de blat de moro, m'hi perdia.
Al camp de blat de moro, jugàvem a amagar.
Ara m'he fet gran i ja no em cobreixen les tiges.
Qui pogués jugar com abans
quan tot el que jo volia era trobar-la a ella
i que em somrigués, en haver-la atrapat.
Jugarem, amor, com si fóssim nens.
I encara que, ara, estem per la feina,
també sé que si m'amago de nou,
en treure el cap, el tornaré a admirar.
Aquell somriure tan net i tan trapella
de qui sap que, sempre, ens tornem a trobar.

Es que esos campos con tallos tan altos siempre han tenido un intríngulis misterioso al adentrarse en ellos.
ResponEliminaSalud.
I tant! De petita era tota una temptació d'amagar-me per allà a dins.
EliminaSalut.
Passa el temps i tot canvia, però mentre els records encara hi siguin res marxa del tot.
ResponEliminaUn poema molt bonic!
Abraçades.
I si actualitzem els records encara millor!
EliminaMoltes gràcies! Abraçades!
Muito9 lindo,Carmen e essa brincadeira no milharal é sempre boa e divertida e ao final, acaba em beijos...
ResponEliminaÓtima semana! beijos, chica
Moltes gràcies, chica!
EliminaBona setmana per a tu també.
Abraçades.
Aquests camps poden ser una meravella per jugar a "conillets a amagar".
ResponEliminaUn poema preciós que porta la infància a un moment present.
Aferradetes, preciosa.
PS: No s'actualitzen les teves entrades a la meva llista de lectura, he estat temptada en deixar-te de seguir-te i després seguir-te de nou, però així com està el pati, no m'atreveixo. T'he de cercar mitjançant els comentaris que em deixes al meu blog.🤷♀️
Moltes gràcies, Paula!
EliminaAferradetes, preciosa!
PS: Espera una mica, a veure si es resol tot sol, si no potser val la pena d'intentar-ho. En una altra ocasió ens va funcionar, fer-ho.
Un poema nostàlgic d'aquella infantesa que un dia vam gaudir, tot i volen que no s'acabés !.
ResponEliminaFelicitats !!.
Jo no soc gaire nostàlgica, ni de lainfantesa ni de gaire res, però aquest poema m'ha sortit aixi...
EliminaMoltes gràcies, Artur!
Ai, aquella infància que sap tan greu d'haver perdut! I malgrat tot, l'esperança de poder tornar-nos-hi a trobar com els nens que érem, com els nens que, si volem, encara som.
ResponEliminaAbraçada, Carme!
Som adults, som grans, però encara podem jugar.
EliminaAbraçada, Teresa!
Amiga Carmem, boa noite de paz!
ResponEliminaAs brincadeiras de criança são sempre muito lembradas pela pureza do nosso coraçáo. infante...
Linda particiapação!
Tenha dias abençoados!
Beijinhos fraternos
Moltes gràcies, Roselia!
EliminaUna abraçada.
Un poema-conte. Fa bo de llegir-lo i reviure'l.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier!
EliminaJugar... Per què a mida que ens anem fent grans, "normalment", deixem de jugar?
ResponEliminaQui o què ens fica al cap aquesta idea de "seriositat" de vergonya?
Jo, somiatruites immadur que sóc, crec que si no perdéssim el jugar (i l'estimar sense que signifiqui "exclusivitat") tot rutllaria un xic més rodó i senzill.
Un poema-relat, exquisit. Marca de la casa.
Una abraçada enorme, Carme...
Tens raó, no hauríem de deixar mai de jugar...
EliminaMoltes gràcies, Miquel Àngel!
Una abraçada!
A mi també m'agrada molt. I em fas pensar en El vigilant en el camp de sègol. Jo no sé si és que no estic inspirada, però darrerament gairebé ningú participa al meu blog, Potser és pel que diu la Paula.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaJo, aquests últims dies he estat poc pels blogs. Ara em vaig posant al dia.
Buenas tardes Carme, excelente poema, gracias por tu interesante blog. Salud y paz
ResponEliminaMoltes gràcies, Antonio!
EliminaAunque pase el tiempo, siempre quedan esos recuerdos. Me encantó. Besitos
ResponEliminaMoltes gràcies, Núria!
EliminaPetonets.