Lletres i fils primavera
- Quin és aquest ocell?
- És una merla, Emma!
- Una merla? No havia sentit a dir mai aquest nom d'ocell.
- I és clar que sí, estimada, sempre hem tingut merles voltant pel jardí.
- Doncs jo no les havia vist mai.
En Rafel, va callar, sabia que no valia la pena insistir. Quan la memòria no respon en absolut, resulta que l'Emma, ja no és l'Emma, només en té l'aspecte o potser ni això.
- I tu, com m'has dit que et deies?
- Soc en Rafel, el teu home!
- Com que el meu home? Si jo no estic casada!
En Rafel, va pensar en aquells moments, quan la romàntica de la seva dona, li parlava, anys enrere, de com seria de bonic envellir junts. I, ara, en canvi, per més a prop que estiguin, en realitat no envelleixen junts, envellien totalment sols. La vellesa és pitjor que un naufragi. m.
És un conte trist i dolorós, però també molt realista. La pèrdua de memòria i aquesta desconnexió emocional que descrius són una realitat que afecta moltíssimes persones i tots en coneixem alguna de més o menys propera que ho ha patit.
ResponEliminaSovint preferim no pensar-hi, perquè és un tema que ens recorda la nostra fragilitat i com el temps ens pot canviar d'una manera que no podem controlar, però quan hi pensem... fa molta por.
Abraçades!
L'expressió d'aquesta dona del dibuix m'hi va portar. I sí, fa molta por, sobretot quan ja vas veient i notant petites mancances.
EliminaBona setmana, Mc!
Ja saps que ho vaig viure de ben a prop. És una de les malalties més cruels que hi ha, per le persona que ho pateix i pels éssers més propers.
ResponEliminaMolt cru i real el teu relat.
Aferradetes, preciosa.
Ho sé, ho sé, i jo també.
EliminaÉs una desgràcia qualsevol malaltia greu, però aquesta que no et deixa ser qui ets, és terrible per a tothom.
Aferradetes, bonica.
Una història plena de duresa, patiment i impotència. Que dolorós és veure com la persona que estimes no recorda qui són les persones del seu entorn més proper.
ResponEliminaGràcies pel teu relat, Carme, i per inaugurar el Lletres i fils de primavera.
Abraçades!
Vaig trobar aquesta imatge molt bonica, però l'expressió de la dona em va portar records d'aquesta malaltia terrible.
EliminaMoltes gràcies a tu, Núria!
Abraçades!
A veces...
ResponEliminaMoltes gràcies!
EliminaUna gran esperança en dues petites paraules.
La vida et dona sorpreses.... i no sempre bones, malauradament.
ResponEliminaUna bona manera de fer-nos-hi pensar, Carme !.
Bona setmana ; )
No sempre bones, no!
EliminaBona setmana, Artur!
Maravilhosa hoistória apesar de tão triste essa fase da vida onde ao lado de quem amamos isso acontece. Passei isso com minha mãe... Triste! Mas, é da vida! Aproveitemos enquanto der e por isso, vamos exercitando nossos neurônios em escritas! beijos, feliz Abril ! chica
ResponEliminaAmb la meva mare també!
EliminaTens raó! Aprofitem el temps i escrivim per fer treballar les neurones.
Moltes gràcies, feliç abril per a tu també!
La darrera frase és duríssima.
ResponEliminaJo a la tardor vaig poder anar a escoltar Feliu Formosa, que té més de noranta anys i està en una residència, la segona on ha anat perquè a la primera no el tractaven bé. Veure com la poeta que el presentava se'l mirava amb deferència per l'edat, una persona de categoria com ell, em va saber greu. Recordo que va dir que encara s'enamorava. Això em va fer pensar en el que deia una persona en una biografia de Milena Jesenska, una de les parelles de Kafka, que "m'estic fent vella, fa tres anys que no m'enamoro".
Com m'agrada que m'expliquis aquestes coses. Em sembla trist, molt, que les persones pel fet que tinguin molts anys sembl que perdin valor. Feliu Formosa sempre és el poeta Feliu Formosa, tingui els anys que tingui. Sovint la gent no sabem "com" tractar-nos d'una manera càlida i natural. Sovint als vells se'ls parla com si fissin rucs o ximplea. Nomes fa pas amb mala intenció, sinó per poca traça o per no saber-ne més.
EliminaImaixò que dius de l'enamorament també m'agrada molt. Quina sort que encara s'enamora!
Com la pols del terra
ResponEliminaque l’escombra fa desaparèixer,
com els sons
que la gola ja no sap dir.
Com la porta
que no s’obre
ni la finestra
que la llum no deixa entrar.
Marxa del meu costat
aquell ahir que semblava
res pogués esborrar.
La mare em mira amb ulls
sense mirar,
i potser es pregunta
que hi faig al seu costat.
Com si fos un capellà
no em para de batejar
amb mils noms de la seva història
que mai encertarà.
Mare sóc ton fill,
i no l’espòs estimat.
Mare, no sóc el pare
que de petita et retenia
entre braços
abans d’anar a jugar.
Mare no sóc...
com dir-te que no puc deixar-ho anar.
Tornem a començar.
Mare sóc ton fill i...
jugaré a aquest joc
tota la nostra eternitat.
I cada errada
un petó a la galta
que respondrà i tu qui ets?
sense parlar.