Em va fer pensar moltes coses aquest moment, al final he posat aquesta que és la més evident. Aquest és un carrer del call jueu de La Bisbal. Ara hi viuen sobretot famílies àrabs, a jutjar per la gent que hi vam veure pels carrers. Aquesta dona es va disculpar per passar mentre fèiem fotos, evidentment la va, deixar passar de seguida que ens en vam adonar i no vaig poder evitar de fer-li la foto. No li cabia res més a sobre.
En aquest afer de la igualtat que ha anat costant tant i tant, ara tenim una marxa enrere molt gran a dins de casa nostra. Sap greu. Cap denuncia no servirà de res.
Un pes feixuc per un carrer que fa pujada. Veritablement aquesta dona necessita ajuda. Però quan arriba a lloc, s'asseu, tanca els ulls i somriu: "sóc auto-suficient, i això em val"
Encara passa massa sovint això. Dones que han de suportar (també físicament com en aquesta foto, però sobretot metafòricament) càrregues que haurien de ser compartides, però que se'ls assignen a elles perquè "sempre ha estat així". Una frase que fa temps que ha deixat de ser una excusa vàlida per a convertir-se en una vergonya que hauríem de saber erradicar de la nostra societat.
Sí, Mc, tens raó, és un tema antic i recurrent i no n'acabem de sortir. Però anem fent feina en la mesura que podem. I per sort cada cop sou més homes que ho veieu així.
Tengo una cuñada que se vino huyendo porque la querían casar con un viejo muy jovencita y me decía que narices iba a ir ella cargada detrás de su marido que es lo que la hubiera esperado de quedarse en su pueblo. Cierto dia ibamos los dos en el metro y como no había nada más un asiento vacío se sentó ella y yo le hablaba de pie. Pues justo enfrente había unos musulmanes que comentaban con cara de enfado algo, entonces me dijo; -Están poniéndome verde por no haberte cedido el asiento, pero más por estar hablando contigo sin haberte pedido pèrmiso y encima de todo mirarte a los ojos cuando te hablo y no bajar cabeza. En fin ahora sería difícil distinguir si alguna vez fue musulmana de no ser por esos ojos verdes tremendos que tiene. Me dice que va a ir al infierno por casarse con un infiel. Y yo le digo que mejor porque el cielo es muy aburrido las juergas estan en el otro lado.
Que valenta, la teva cunyada! Molt ben fet que va fer, de fugir i de casar-se amb un infidel. Hi ha inferns aquí, més assegurats que els inferns del més enllà, que segur que no existeixen.
Moltes gràcies per la història, Erik! Molt il·lustrativa de la meva sensació. Una abraçada per a tu i per a la teva cunyada.
Pinten les galtes de les cases de colors vius i rere aquells ulls de vidre amb parpelles de cortina, s’amaguen vides que poc a poc han anat passant. Carreguen el sac d’aquells dies que no tornaran i amb ells com globus alleugeriran el pes de la memòria. Però tot i canviar, la vida segueix igual.
Doncs sí, la pobre no tenia més mans per dur més coses.
ResponEliminaUna bona foto denúncia, tant de bo serveixi per a alguna cosa més!!
Aferradetes, preciosa.
Em va fer pensar moltes coses aquest moment, al final he posat aquesta que és la més evident. Aquest és un carrer del call jueu de La Bisbal. Ara hi viuen sobretot famílies àrabs, a jutjar per la gent que hi vam veure pels carrers. Aquesta dona es va disculpar per passar mentre fèiem fotos, evidentment la va, deixar passar de seguida que ens en vam adonar i no vaig poder evitar de fer-li la foto. No li cabia res més a sobre.
EliminaEn aquest afer de la igualtat que ha anat costant tant i tant, ara tenim una marxa enrere molt gran a dins de casa nostra. Sap greu. Cap denuncia no servirà de res.
Aferradetes bonica.
Un pes feixuc per un carrer que fa pujada. Veritablement aquesta dona necessita ajuda. Però quan arriba a lloc, s'asseu, tanca els ulls i somriu: "sóc auto-suficient, i això em val"
ResponEliminaTens raó, que al final hi ha la satisfacció d'haver estat capaços de fer allò que necessitàvem fer. Com a mínim això no li pot prendre ningú.
EliminaEncara passa massa sovint això. Dones que han de suportar (també físicament com en aquesta foto, però sobretot metafòricament) càrregues que haurien de ser compartides, però que se'ls assignen a elles perquè "sempre ha estat així". Una frase que fa temps que ha deixat de ser una excusa vàlida per a convertir-se en una vergonya que hauríem de saber erradicar de la nostra societat.
ResponEliminaAbraçades!
Sí, Mc, tens raó, és un tema antic i recurrent i no n'acabem de sortir. Però anem fent feina en la mesura que podem. I per sort cada cop sou més homes que ho veieu així.
ResponEliminaAbraçades!
I ningú que li tregui una mica de càrrega! / Und niemand, der ihr einen Teil der Last abnimmt!
ResponEliminaTristament, ningú!
Elimina😘😘
Tengo una cuñada que se vino huyendo porque la querían casar con un viejo muy jovencita y me decía que narices iba a ir ella cargada detrás de su marido que es lo que la hubiera esperado de quedarse en su pueblo.
ResponEliminaCierto dia ibamos los dos en el metro y como no había nada más un asiento vacío se sentó ella y yo le hablaba de pie. Pues justo enfrente había unos musulmanes que comentaban con cara de enfado algo, entonces me dijo; -Están poniéndome verde por no haberte cedido el asiento, pero más por estar hablando contigo sin haberte pedido pèrmiso y encima de todo mirarte a los ojos cuando te hablo y no bajar cabeza.
En fin ahora sería difícil distinguir si alguna vez fue musulmana de no ser por esos ojos verdes tremendos que tiene. Me dice que va a ir al infierno por casarse con un infiel. Y yo le digo que mejor porque el cielo es muy aburrido las juergas estan en el otro lado.
Que valenta, la teva cunyada! Molt ben fet que va fer, de fugir i de casar-se amb un infidel. Hi ha inferns aquí, més assegurats que els inferns del més enllà, que segur que no existeixen.
EliminaMoltes gràcies per la història, Erik! Molt il·lustrativa de la meva sensació. Una abraçada per a tu i per a la teva cunyada.
La duresa de la vida envoltada de vels de felicitat.
ResponEliminaPinten les galtes
ResponEliminade les cases de colors vius
i rere aquells ulls de vidre
amb parpelles de cortina,
s’amaguen vides
que poc a poc
han anat passant.
Carreguen el sac
d’aquells dies
que no tornaran
i amb ells com globus
alleugeriran el pes
de la memòria.
Però tot i canviar,
la vida segueix igual.