Globus
Malgrat tot el pes de la cistella plena de gent, l'aire calent els enlaira.
Me'ls miro de bon matí, des de la fresqueta del porxo i penso que malgrat aquest agost espès, de calor, de no poder fer gaires coses ni caminar gaire, potser de mirar massa a prop i perdre els horitzons de vista, jo també em tornaré a enlairar figuradament, o al menys tornaré a mirar una mica més lluny.
No és mala idea intentar enlairar-nos una mica, que prou aixafats que ens volen.
ResponEliminaI, passant del sentit figurat al real, jo no hi he pujat mai en globus, però crec que ha de ser ben maco fer-hi un viatge i contemplar el paisatge des d'allí dalt.
Jo tampoc no hi he pujat mai i, ara mateix, em sembla que ja no ho faré. Clar que no se sap mai. I això que he pensat moltes vegades en pujar-hi precisament pel que tu dius, per veure el paisatge a una alçada i a una velocitat que permet gaudir-lo molt, em sembla.
EliminaÉs una cosa que no he fet mai, ni podria pel meu vertigen... enlairar-me figuradament, gairebé cada dia.
ResponEliminaBones vistes tens des del porxo.😉
Aferradetes, precioses.
Com li he dit al Mc, jo tampoc ho he fet mai.
EliminaI figuradament, a vegades em sembla que n'he perdut la traça que hi tenia. Espero que no sigui perduda per sempre, sinó de manera circumstàncial, per aquest estiu una mica espès.
Aferradetes, nina!
Me encuentro casi mas a gusto sentado en un avión mirando las nubes desde arriba.
ResponEliminaBesos
Més còmode segur, Erik, però la distància amb el paisatge deu ser molt diferent i les vistes també.
EliminaUna abraçada.
Mirar amunt des de baix. I si amb la imaginació ens enlairem, aleshores podem veure immenses panoràmiques.
ResponEliminaLa foto val el poema.
Moltes gràcies, Xavier.
EliminaFarem el que podrem.
Com la humanitat, les persones sempre avancem, alhora que retrocedim.
ResponEliminaUna bona manera de veure-ho, Helena!
Elimina