Una mirada per estrenar


Una foto de la Núria Rello Rosanas

Qui pogués, ni que fos per breus instants,
mirar amb els seus ulls,
pensar amb la seva ment
sempre tan sorprenent.
Dibuixa balenes amb ales,
i diu "aquesta balena sembla un ocell"
dibuixa peixos amb potes i diu
"és que aquest peix té potes".
I juga amb éssers invisibles
que m'ensenya amb les manetes obertes.
"Mira, un elefant molt petitó".
Ai!  qui pogués veure un elefant tant petitó!


I posat en forma d'Acròstic:

Ja voldria jo...
Obrir els ulls i les mans com els obres tu.
Anar tan lluny amb la imaginació.
Navegar pels teus mars i els teus cels... i
Amarar-me dels teus jocs i dels teus pensaments.



Comentaris

  1. Referent a la foto...
    "I quan es perd amb la mà contra el vidre
    fent una estrella amb els cinc dits oberts,
    jo ja l'he entesa i es posa contenta
    somriu i riu, riu, riu, i pica de mans;"
    (Donya Mixeires, Pau Riba)

    ResponElimina
  2. Tots hi hem mirat amb aquests ulls, la llàstima és que ja ho hem oblidat. Fer-nos grans no hauria de voler dir perdre la il·lusió ni la capacitat de somiar, però sovint (sempre?) és així.

    Bon cap de setmana, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no la perdem mai del tot, del tot, tant de bo que fos així, però sí que en perdem molta part d'aquesta capacitat de somiar, de veure coses inventades, de combinar coses que no lliguen. I tens raó, jo no me'n recordo pas de quina mena de coses pensava, imaginava i somiava quan era petita, o al menys quan era tan petita com la Joana. Una pèrdua irreparable, ja... he, he, he...

      Bon diumenge, Mc!

      Elimina
  3. Mirar amb ulls d'infant... què maco i sorprenent seria.
    Quina sort poder estar vora d'ells i contagiar-se de la seva innocència.

    Aferradetes. bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'asseguro que miro de contagiar-me tant com puc... i sí trobo que és una bona sort.

      Aferradetes, preciosa!

      Elimina
  4. Diuenque mai hauríem de perdre el nostre nen interior, connectar-hi de tant en tant i, almenys per uns instants, tornar a ser nens i retornar a l'essència.

    Una abraçada, Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa, costa... sempre queda una mica, però el nen interior es va difuminant amb els anys a base de bé.

      Per sort sempre hi ha nens que ens ho poden recordar una mica.
      Una abraçada, Núria!

      Elimina
  5. És de la finestra de casa teva que aquest, suposo que net teu, mira el paisatge amb tanta atenció! Segur que té ganes de baixar a jugar ...Hem d'intentar que l'infant que tots portem dins , de tant en tant , ens faci revifar!!!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no! No és pas casa meva. És la finestra d'una masia-restaurant i la Joana mirava els cavalls de l'hípica del costat.

      Cuidem aquest infant interior... Petonets, M Roser!

      Elimina
  6. Una balena que vola, inducció; un peix amb potes, deducció. És tot un filòsof, aquest nen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que és una nena, amb tots els avantatges de ser-ho...

      Elimina
  7. Per sort , quan afluixen les nostres forces , tenim petits àngelets que ens venen a reforçar-les !.
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí quina sort que ens envoltin angelets... (o angeletes)!
      Una abraçada, Artur!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars