Lledoner


No creu que es massa vell, l'arbre.
Ni massa alt, 
ni que té el tronc massa gruixut 
perquè puguem abastar-lo.
I per això, continua creixent cada dia,
apuntant les branques ben amunt
cap a la llum que a vegades escalfa i a vegades crema.
Eixamplant el tronc i la capçada
i encara més, allò que no es veu:
enfonsant arrels.

Jo també soc com soc 
i tinc la meva terra  on he arrelat
i el meu cel  on arribar,
el  cel de la llibertat.







Comentaris

  1. Cadascú és com és.
    Escoltar-nos i entendre'ns, en comptes de qüestionar-ho tot.

    Quin goig que fa, aquest lledoner!.
    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És espectacular aquest lledoner. Mereixia la meva atenció i el meu post.
      I sí, ens hem d'acceptar com som i apartr d'aquí ja ens anirem millorant si podem.

      Aferraderes, a l'ombra del lledoner.

      Elimina
  2. Com que no sap que hi ha límits, ell continua. Aprenem-ne!

    ResponElimina
  3. Veus que bé, no tenir un mirall on mirar-se i buscar defectes, a vegades inexistents !...Cada un es com és !.
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I fa una bona ombra i un bon servei als que poden seure a sota seu, i no passar tanta calor quan en fa...

      Elimina
  4. Com diu Joan Alcover a la Balanguera:
    Sap que la soca més s'enfila
    com més endins pot arrelar.

    ResponElimina
  5. M'agrada molt, Carme! Aquest és un arbre "clàssic", creix sempre, s'imposa i no "passa de moda".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí és un arbre, molt d'aquí a la vegada humil i orgullós de ser com és... com hauríem de ser nosaltres.

      Elimina
  6. Sempre recordo, quan es parla de lledoners, del que hi ha a Saifores, casa pairal de la Marta Mata, on vam viure - a la seva ombra de juliol, moltes Escoles d'Estiu... Un arbre emblemàtic! I això que dius d'ell, Carme, crec que li escau molt bé. No és un arbre amb ínfules d'arbre de prestigi i potser per això acaba sent un GRAN arbre, sense preocupar-se del seu propi aspecte. M'agrada molt la seva escorça, llisa i amb arruguetes que venen de gust de tocar. I abraçar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada vaig estar a Saifores i vaig veure des de fora aquesa casa de la Marta Mata. Només un cop i no recordo com era el lledoner i si ho recordés, ara ja deu ser el doble... perquè fa molts anys. Aquest una persona sola no l'abraça... i dues ben justet... o potser l'abraça, sí, però sense envoltar-lo.

      Elimina
  7. Quin arbre tan bonic, a l'estiu deu fer una bona ombra!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars