Molí de Pals
Sota del cel,
hi ha un altre cel fet més a mida.
I tot i així, jo no l'abasto.
Més a prop de l'horitzó
hi ha el paisatge verd de primavera,
pero jo tampoc hi arribo.
Ençà de tu
tantes coses
se m'escapen...
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Això és una gran mostra d'amor.
ResponEliminaÉs no tenir més ulls que per aquesta persona.
Un poema molt bell.
Perdona per la meva interpretació, si no és així.
Aferradetes, preciosa.
No necessito cap disculpa, sinó tot el contrari. M'agrada molt la teva interpretació. Trobo que va més enllà de la meva primera intenció, però també molt certa. Aferradetes bonica!
EliminaQue fàcil és dir que els records no ens barrin el pas per seguir endavant i abastar tot el que vulguem. I que difícil de fer...
ResponEliminaMai no podrem abastar tot el que volem, però això no vol dir que no puguem persar-hi i adonar-nos-en. Difícil de fer, i tant!!!
EliminaÉs molt misteriós, aquest poema, a mi també "tantes coses/se m'escapen..." d'ell. Però penso que és impossible sempre d'abastar el cel o l'horitzó, el "verd de primavera". Per això són fets.
ResponEliminaÉs misteriós perquè ha sortit de la imatge, sense pensar abans el què volia dir, i per tant la imatge i l'inconscient s'han unit en un poema. Totes les interpretacions són bones. A tots tantes coses se'ns escapen, però sap greu que sigui així. Voldríem abastar d'on podem arribar i això serveix per a moltes coses. Gràcies, Helena!
EliminaPotser hi hauria d'haver un cel encara més petit, perquè hi poguessis arribar...
ResponEliminaEl paisatge de primavera és més ran de terra, només has de fer un petit esforç...
DE vegades hi ha algú que impedeix fer un pas més...
Petonets, Carme.
Hi ha tantes coses que ens impedeixen fer un pas més que és impossible tenir-les totes en compte... però al final ens conformema amb la nostra quotidianitat, perquè no ens queda més remei, em sembla. Petonets, M Roser.
EliminaSembla mentida com ens torna l'amor... (Això podria ser un comentari del Pons, Carme?) Però no és conya, eh? Hi ha una cançó dels "Amics de les Arts" que diu: Que cabró l'amor, que ens fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda...
ResponEliminaNo coneixia aquesta cançó del Amics de les Arts, però ja és això ja. Hem d'acceptar que cadascú és com és. Hi ha coses que no es poden evitar. Que no podem evitar.
EliminaJa que la Tresa cita els Amics, jo ho faré amb Manel, justament amb un bocí de "Teresa Rampell":
ResponElimina"et mira als ulls i juraries que diu que ve l’Amor, que ve l’Amor,
que ve l’Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L’Amor ja es va propagant com un incendi forestal!"
Que bo, aquest fragment encara m'agrada més!!! he, he, he... Gràcies, Xavier!
Elimina