Reposa la mirada en un camí que sembla infinit, com ho semblen les fulles que l’envolten o el cel que el cobreix. Nosaltres només sabem de la finitud de les nostres passes en aquest camí, però des del punt on ens trobem, tot junt ens sembla immens i inabastable.
Jo soc del verd i el blau en tot, Carme! Potser és perquè soc de poble i els arbres i les muntanyes formen part de la meva vida. Encara que ara visqui de cara al mar, però ja se sap que els primers anys són els que ens marquen. Una abraçada!
Aquest "passos i batecs compassats" és el que voldria jo algun dia! El blau i el verd serien imatge d'aquest anar compassats, perquè són dos colors que queden sempre molt bé junts.
L'un i l'altre van de la mà i ens deixen la seva petjada a l'ànima.
ResponEliminaAferradetes, nina.
El verd i el blau sempre presents, sempre ens acompanyen.
EliminaAferradetes, bonica.
Reposa la mirada
ResponEliminaen un camí
que sembla infinit,
com ho semblen les fulles
que l’envolten
o el cel que el cobreix.
Nosaltres només sabem
de la finitud
de les nostres passes
en aquest camí,
però des del punt
on ens trobem,
tot junt ens sembla
immens i inabastable.
qui sap si...
A veure si m'inspiro a continuar... moltes gràcies!
EliminaEncara que pot donar cansament, caminar pot ser molt relaxant i més amb les teves paraules.
ResponEliminaSalut :)
Caminar és mitja vida... i me n'adono més que mai, ara que camino poc, massa poc.
EliminaSalut!
Caminar envoltats d'aquest verd i d'aquest blau que ens ensenyes a la foto és d'allò més gratificant. Cal aprofitar-ho quan se'n té l'oportunitat.
ResponEliminaI tant que sí, cal aprofitar totes les ocasions de fer coses que ens agraden i que ens donen pau.
EliminaJo soc del verd i el blau en tot, Carme! Potser és perquè soc de poble i els arbres i les muntanyes formen part de la meva vida. Encara que ara visqui de cara al mar, però ja se sap que els primers anys són els que ens marquen. Una abraçada!
ResponEliminaI jo també, soc de muntanya totalment... encara que vaig nèixer a ciutat, he viscut molt més a la muntanya i al bosc.
EliminaUna abraçada, Teresa!
muy bien dicho.
ResponEliminaSalud.
Gràcies, Erik!
EliminaAquest poema m'entra a la ment com un anell al dit. La fotografia també. Un paisatge molt estimat.
ResponEliminaLes fotografies (teves o meves) són un consol per no poder ser gaire per allà al cims. S'ha de reconèixer que el Taga és bonic perquè sí!
EliminaAquest "passos i batecs compassats" és el que voldria jo algun dia!
ResponEliminaEl blau i el verd serien imatge d'aquest anar compassats, perquè són dos colors que queden sempre molt bé junts.
Doncs sí, diferents, diversos, cadascú ell mateix, com el verd i el blau, però que s'ajunten i donen com a resultat un paisatge magnífic.
Elimina