Tancava els ulls i ni així deixava de veure'ls. Obria els ulls i continuaven allà. No seria pas un mal son? Quines ironies té la vida, morir en mig d'un mal son, és com una broma de mal gust. Però aquest últim repte de la meva vida, jo l'havia de guanyar. Alliberar-me del mal son i dels personatges inexistents.
Vaig buscar el mòbil, vaig fer unes quantes fotografies dels personatges i a la pantalla del mòbil sortia el llit, la calaixera, la finesta, la tauleta de nit, els dos llumets que hi feia servir per llegir... etc... ni rastre dels personatges. La tecnologia venia al meu rescat. Si no surten a les fotos és que no hi són. Buf!!! quin descans! Fora mals sons.
Vaig buscar a través del Telegram, les persones que més estimava, per acomiadar-me d'elles. Soc lluny de vosaltres, us trobo a faltar, m'estic morint, us estimo. Vaig rebre immediatament tot de cors, de petons d'abraçades virtuals, que van ser suficients per a poder sentir que encara formava part de la meva tribu particular i per foragitar tots els mals pensaments. Quan no tens res més que t'acompanyi, un mòbil pot ser tot un món de proximitat i d'afecte.
