Els meus ulls enlluernats pel capvespre, no obliden pas els colors de la terra, suavitzats per la manca de llum, sense perdre la pau i l'equilibri que transmeten.
Però uns altres ulls, un altre ull, per ser més exacte, el minuscul objectiu de la meva tablet no ho veu així. Esborra amb una nit postissa gairebé tota la terra, així llueix més el cel. Ens discutim una mica, ella i jo, perquè no hi ha manera que accepti d'obrir el seu ull en la mesura justa que es pugui veure tot.
Finalment, quan accepta de mirar la terra com jo la veig, el cel perd molta part dels seus preciosos colors.
I m'adono que mai dues mirades no poden ser iguals. Tots veiem allò que veiem i a vegades no podem veure tantes coses a la vegada, com si fóssim un petit objectiu de mòbil o de tablet, només veiem una part de la realitat, l'altra la deformem al nostre gust, l'obviem o ens l'inventem directament.
La meva mirada, ho volia tot, la seva només era capaç de veure el paisatge d'una manera molt parcial. Però jo continuo volent-ho sempre tot, encara que tota la meva vida m'hagin dit que tot no es pot tenir.
