11 de setembre

Podria ser un bon dia per començar la remuntada, que ja és hora!

BONA DIADA!!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

La Deu

Tot semblava màgic en aquell entorn,  les fonts rajaven més que mai i els rierols que en sortien fluien plens  i alegres,  la llacuna ben plena i coberta de les llenties d'aigua i els arbres caiguts  que semblaven  aguantar-se màgicament, però  no era màgia,  la fusta sempre sura...

Malgrat tot, m'anava deixar hipnotitzar per aquestes sensacions,  encara que soc de tocar de peus a terra. Tot d'una, un soroll com de picar de fusta amb fusta,  un soroll que jo no coneixia d'abans,  em va fer aixecar el cap i buscar d'on podia venir. No vaig saber veure res,  per més que vaig mirar.   En canvi vaig sentir a veu del meu pare que em deia:  recordes quan veníem per aquí,  de petita?  Doncs aleshores  ja t'agradava tant com ara, i ja volies veure la màgia per tot arreu. I  sí que me'n recordava una mica. Sabia que havíem vingut,  però  no sabia que buscava la màgia per tot arreu.

Parlant de màgia,  d'on sortia aquella veu,  no ho vaig pas descobrir.  

La gateta

No coneixia de res el  gat, ni la casa, ni els seus amos.  Tot just hi passava per davant cada dia. 

La gateta em mirava com si em vigilés,  no pas amb gaire bona cara. Malgrat tot, es deixava fotografiar i deixava que li digués quatre coses agradables, sense poder arribar mai a tocar-la, perquè ella era en un balcó del primer pis i jo simplement caminava pel carrer. La bona veritat és que ella no  s'immutava, semblava una estàtua.  El dia que anava amb pressa i jo no aixecava el cap,  ella em miolava,  com si em cridés,  per fer-se veure.  Just quan jo aixecava el cap,  ella  callava i tornava a mirar-me amb ulls vigilants. Jo pensava que acabaríem fent una bona amistat i que deixaria de mirar-me com si jo fos una mala persona. 

Un bon dia (o mal dia) jo no vaig aixecar el cap i ella amb dos bots,  un fins a la barana i l'altre fins al meu cap  em va esgarrapar,  mossegar i em va deixar tant malmès com un Sant Llàtzer, tant!  que vaig acabar a l'hospital.

Un detall insignificant

S'havien conegut  a través d'una xarxa social. No pas una xarxa d'aquestes especials de fer contactes, no,  s'havien conegut al Xiuxiuejar.  Li va fer gràcia que fos una  xarxa integrament en català i  allà hi havia gent de tota mena, alguns parlaven de llibres, altres proposaven jocs de paraules,  o posaven fotografies de llocs. I aquella noia, que es deia Valentina, li va caure bé de seguida.  Li agradaven els llibres,  els jocs i el català...  què més podia demanar?

Van quedar de trobar-se en un parc,  van explicar-se com anirien vestits,  s'havien enviat fotografies.  I quan la va veure, allà sota d'un arbre, tranquil·lament llegint,  la va reconèixer de seguida.

S'hi va acostar ben decidit i encara a una bona distància d'ella,  sense haver estat descobert,  es va adonar que no llegia cap llibre,  sinó que mirava el mòbil.  Destrempat, va girar cua i va marxar.

Per no desaparèixer sense dir res li va enviar un missatge.

-  Em sap greu, però no vindré a la nostra cita. Perdona'm, però és que un detall insignificant, me n'ha fet desdir.

 

Una carta que no serà mai enviada

 Estimat amic, 

Ja sé que no podré enviar-te mai aquesta carta,  perquè  ja fa temps que no hi ets.  Però em sembla que això no és cap inconvenient.  A mi m'agraden molt les cartes, fins i tot les que no es poden enviar, potser aquestes tenen més valor que cap altra. I també penso que, allà on siguis, potser em pots veure i sentir i llegir, ara mateix mentre estic escrivint.

Des que vas marxar d'aquest món que coneixem, imaginava que d'alguna manera o altra ens podríem comunicar.  Ha costat, perquè  jo no veia cap senyal.  I  aquell dia que vas venir i et vas ficar en un dels meus somnis,  a la nit, mentre dormia,  jo no vaig estar a l'altura del que jo hauria volgut  i segurament del que tu esperaves. En aquell somni  no et vaig poder agrair prou que haguessis vingut,  i no vaig poder estar  per tu.  Ja saps que els somnis de vegades se'ns descontrolen i  hi passen massa coses i totes són importants.  

En tot aquest temps,  han passat  molts mesos, jo no he deixat  mai de pensar en la nostra amistat,   en el nostre amor de quan érem nens,  en aquella manera de tractar-nos sempre amb tendresa i estimació, malgrat les llargues èpoques de separacions i els mals entesos de petits adolescents.  Tampoc he deixat mai de demanar-te que tornessis algun altre dia,  a veure si teníem més sort.  

I sí,  ho has fet, has tornat aquesta nit,  i he pogut estar amb tu i per tu.  Hem fet coses junts,  preparar sortides i trobades,  xerrar i riure i mirar-nos de tant en tant,  entenent molt bé  el que deien els nostres ulls.Sento un agraïment profund per haver pogut estar de nou amb tu,  perquè hagis vingut de tant lluny  i hagis pogut entrar, aquest cop, sí,  en el somni adequat, per a deixar-nos gaudir de la nostra amistat, del nostre afecte i de la nostra manera de fer-nos companyia.

No repetiré pas les coses que ja vam tenir temps de dir-nos,  ara les saps més que mai, però  sí que et diré,  que sempre m'he sentit molt estimada per tu.  Fins i tot podria dir que m'he sentit molt estimada per moltes persones,  però que ningú no m'ha estimat com tu m'has estimat.  Amb la teva generositat i acceptació absoluta.

Fins sempre,  segur que ens tornarem a  trobar,  tenim, ben nostre,  el país dels somnis.

Finestra

Una finestra pescada a l'atzar a Ceret i una història totalment inventada.

La finestra estava molt ben protegida amb els finestrons, una bona reixa, una tela metàl·lica destartalada i uns guardians vegetals que la vigilaven. La van pintar de color blanc.  Les plantes que hi tenien eren sempre verdes, sense flors, amb fulles tan diverses que algunes creixien amunt i d'altres deixaven caure les seves fulles cap avall, unes tenien fulles grosses i altres les tenien petites i entre totes acabaven de tapar la vidriera,. Les regaven els dilluns i els dijous. No acostumaven a obrir mai del tot els finestrons, com si volguessin guardar una estricta privacitat  de la seva vida i de les activitats que allà es practicaven. A les dotze en punt de la nit tancaven.  I jo que no podia entendre una rutina tan exacta i tanta rigidesa, em vaig dedicar a observar i observar. I un bon observador sap mirar per les escletxes. I al llarg de tot el mes que vaig mirar, vaig veure molts paquets i moltes bosses i bossetes i persones que entraven carregats i sortien sense res i a l'inrevés, d'altres que entraven i sortien, aparentment, sense res. Al cap del tot mes d'observació vaig avisar la policia.

 

Una tarda qualsevol

Una tarda com qualsevol altra, tornaven  a casa els pares i els fills adolescents. Mentre cadascú explicava les seves coses del dia. Els dos nois de 16 i 18 anys, es van mirar, es van picar l'ullet i van dir: Va,  ho preguntem ara. I entre rialles de sorpresa i desconcert van dir:

- Pare, que hi feies ahir a la nit, a la porta just entremig de les dues torres, mirant el cel i parlant sol?

El pare es va quedar callat i la mare, amb uns ulls oberts com unes taronges, sense entendre res del què passava. El silenci s'allargava mentre la cara del pare s'entristia.

 - Estimats, estimada, pensava que mai no us hauria de dir això i que podríem acabar les nostres vides, de la manera més habitual, aquí a la Terra, però les coses no han sortit com esperava i ara us he de confesar que jo no soc d'aquest planeta, soc d'Europa, però no del nostre continent, sinó del satèl·lit Europa, molt lluny d'aquí. És per això que mai no heu conegut cap membre de la meva família. Vaig arribar aquí fa uns 25 anys, amb la forma humana que m'havia de servir per observar sense  problemes i que, en principi no podia mantenir per gaire temps.  Però em vaig enamorar i em vaig voler quedar. La meva formació científica m'ha permès anar allargant el temps de la meva forma humana, però he arribat al límit. Fa dies que no em trobo bé i és que se'm descompensen els òrgans que ja busquen de tornar per sempre a la seva forma original. Ens uns dies tornaré a ser un ésser estrany i molt probablement fastigós per a vosaltres. I només tinc dues opcions, tornar a Europa i deixar-vos aquí. O quedar-me i haver d'amagar-me per sempre.

Sortia a fora a parlar amb els meus congèneres, per mirar de trobar alguna solució que, desgraciadament, no hem trobat.

Aquest cop el silenci va ser profund i llarg, seguit d'un esclat de rialles adolescents

- Au va, pare, això no t'ho creus ni tu, no facis aquestes bromes. 

I mentre deien això, les formes físiques del seu pare, ja començaven a canviar.