Avinyó
Feia estona que la Mireia veia aquesta parella d'avis davant de la seva botiga. Primer davant de l'aparador, després a la porta. De moment no en feia gaire cas, molta gent mira només per passar l'estona. Però al seu poble no hi ha gaires forasters i aquests ben bé que ho eren, no els havia vist mai. I la Mireia era ben curiosa i saludar i parlar als forasters era ben habitual en aquest poble, així que en un moment donat va sortir a parlar amb ells.
- Bon dia! Que necessiten alguna cosa?
- Ui! No! Gràcies maca! Estem vivint de records...
- Aquesta botiga els porta records?
- Sí i tant, potser has sentit a parlar de l'Engracieta?
- Uf! No, ara no hi caic!
- Esclar, és que tu ets masa jove, ho hauries de preguntar als teus pares o avis. Bé l'Engracieta, la que havia de continuar amb aquesta botiga dels meus pares, era jo. I ho hauria fet, si no fos perquè em vaig enamorar d'en Rafel - va dir assenyalant el seu acompananyant - i els meus pares em van dir que o la botiga o ell. I vaig marxar d'Avinyó i no hi havia tornat més fins avui. Em pensava que ja no en quedaria ni rastre, de la botigueta. Però sí, encara, amb alguns petits canvis, l'hem reconegut perfectament.
- Ara sí que sé qui sou! I no sabíeu res de qui s'havia quedat a botiga?
- No vam marxar lluny, hem viscut a la Bretanya, desconnectats de tothom i del poble. Jo no els vaig perdonar mai als meus pares que no acceptessin en Rafel, només perquè, a ells, els agradava més en Màrius.
- Quan li expliqui a la meva mare, s'emocionarà... potser la voldria venir a veure... soc la filla de l'Elionor, la teva amiga. Que va decidir quedar-se a la botiga, quan els teus pares li van demanar.
- L'Elionor? la teva mare? Això és molt més del que hauria esperat mai d'aquest retorn.
