La teva finestra

Et pintaré un cel a la teva finestra.

I plantaré boixacs lluents, com petits sols

que t'avisin que ja ha nascut un nou dia.

Bústia

Una porta d'Abella de la Conca

Sobre la duresa de la pedra,

s'adapta  humilment:

si la casa és petita,

la porta n'és més.

No sé si hi cabria

l'amor que jo tinc.

L'espai pels missatges

es veu clarament.

Quants mots et diria

si fos més valent.

La pau i l'enyor

sempre mà amb mà.

I els mots en silenci

no saben  callar.

El silenci dels lliris

Un poema que ve de cal Barbollaire

El silenci dels lliris,

com un receptacle

on cauen els mots no dits,

poc a poc ha agafat forma:

Versos prudents

d'un blanc trencat.

Versos valents

d'un groc lluent.

Versos de pluja i de sol.

Versos com cartes

plenes de mots

llançats al vent.

Relats conjunts de maig: La teleoperadora

«Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]»

(Gerrit Albertus Beneker – 1921)

 

L'Elvira no volia que se sabés que ella teballava de teleoperadora.  Tot això del telèfon era molt nou,  ella sentia que podia haver-hi algun risc  en saber tanta informació  de la gent, saber quin número era el de cadascú i poder connectar amb  qualsevol persona quan ella volgués i que tothom pogués trobar-la a ella en qualsevol moment.  Tot plegat li semblava un risc desconegut fins aquell moment.

Però vaja, tant de bo que la Mercè, tingués telèfon, pensava l'Elvira, perquè  no hi ha manera de trobar-la. A casa, no hi és. Li deixo notes i no contesta,  i em fa patir, perquè no sé com trobar- la

I a sobre aquell ximplet, que li havia agafat la mania de seguir-la!

L'endemà el va veure, ja dins de la placeta...  i va tornar a entrar a casa i va cridar el seu veí del primer pis,  era un noi jove com ella, i fort i valent.  El Sisquet,  es va enfadar molt en saber que algú la molestava.  Va sortir esperitat,  se'n va anar fins al noi i el va amenaçar de trencar-li les dues cames si no deixava  tranquil·la a l'Elvira.

El noi esporuguit,  va dir:

- Ah!  així sí que és l'Elvira!

- Esclar, que és l'Elvira, tros de quòniam!  Es pot saber per què la segueixes?

- És que tinc un encàrrec per a ella, però no sabia com localitzar-la  només sabia que vivia a prop  de la placeta.

En Sisquet,  amb la seva veu de tro,  va cridar l'Elvira:

-Vine, Elvira, a veure què vol aquest gamarús.  No tinguis por que jo em quedo amb tu fins a saber què vol.

- Perdoni jo no volia espantar-la,  he anat veient unes notes a la porta de la Mercè, perquè soc el seu veí, i en veure la signatura Elvira,  he pensat que devia ser l'amiga que de vegades la Mercè anava a veure "cap a la placeta", deia ella.  Però no sabia res més i esperava descobrir si vosté era l'Elvira o no.

- I això no es pot preguntar de dret, en lloc de fer el carallot, d'aquesta manera? - va  dir en Sisquet  de mal  humor.

- Perdoni, senyoreta Elvira,  és que jo soc molt tímid i vosté sempre fugia de  seguida...

- No, si  de beneitó no se n'ha pas de tornar  -bufava en Sisquet  -  vol acabar de dir d'una vegada el què vol?

- Només dir-li que la Mercè és a l'hospital. No està greu, em penso que està bé, l'han operat d'apendicitis... ella no deu haver sabut com avisar-la.

- A quin hospital està?

- Doncs la veritat és que no ho sé.  Ella no m'ho va dir.

L'Elvira,  es va sentir a la vegada alleugerida i amoïnada per la Mercè.

-  Moltes gràcies,  noiet i disculpa per les fugides,  jo tenia por. No t'amoïnis que tinc una bona manera de localitzar-la.  Per sort, els hospitals sí que tenen telèfon.  Els telefonaré a tots, fins a localitzar-la.

En Sisquet, al final,  es va oblidar del seu mal humor i es va fer un tip de riure. 

-  Hi ha coses que només et poden passar a tu, Elvira! 

La placeta

Era una ciutat petita, però prou gran perquè no es conegués tothom. 

L'Elvira tenia una feina de responsabilitat. Havia d'estar molt atenta a tot i li calia tenir molta memòria. Li agradava preservar la seva privacitat i no acostumava mai a donar ni la seva adreça ni a dir el seu lloc de treball. I vivia sola en una placeta tranquil·la.

Un dia, però  es va adonar que en baixar del tramvia,  hi havia un noi que la seguia.  A una certa distància, però  estava segura que la seguia.  En lloc d'anar cap a la feina, va anar cap a un carrer del centre on hi havia més cases de pisos i va entrar en una casa qualsevol i va pujar fins a l'últim pis.  Es va quedar en silenci i va escoltar bé per veure si se sentia que algú pugés les escales.  Va sentir unes passes i  quan ja creia que ella mateixa s'havia ficat en una trampa sense sortida,  es va adonar que no era ell, sino una senyora jove que li va preguntar què hi feia allà a la porta de casa seva i si buscava algú.  A l'Elvira no se li va acudir res millor que dir que sí,  que buscava Elvira Hombravella, el seu nom.  Quan li va dir que s'equivocava que allà no hi vivia ningú amb aquell nom,  va sortir al carrer,  espantada,  però el seu seguidor ja no hi era.

Va anar a la feina i es va proposar, o  canviar de tramvia o anar a peu, per no tornar-lo a trobar...

Però l'endemà,  tot just sortir de la placeta i anar cap al carrer principal,  allà  tornava a haver-hi el mateix noi. No va voler esperar el tramvia  va començar a caminar ràpidament fins que va veure un taxi i el va cridar...  per segon cop  va aconseguir escapolir-se.

...  continuarà...

Balcó

- Quan les flors i les fulles reals se'ns panseixin,

sempre ens quedaran les inventades, les imaginades.

- Pintem-les i semblaran tan reals com les de veritat.

El verd més verd…

He vist el verd més verd, 

aquesta primavera.

Tanta vida, tanta pau

al camp i a la muntanya.

He vist el verd més verd

al fons del cor

de tant voltar i voltar

per aquesta estimada terra.

He vist el verd més verd

i continuaré buscant-lo

aquí, allà i arreu on sigui.