A vegades, en els anys més joves, sentia que la meva porta estava tancada i jo a dins. Confortablement instal·lada dintre meu, amb les meves coses, contenta, feliç amb tantes coses boniques, però amb alguna insatisfacció desconeguda i bastant dissimulada. No ho sabia ningú.
I és que des de petita tenia una sensació, acompanyada d'una mica de desassossec, una sensació que em deia que hi havia alguna cosa a dintre meu que maldava per sortir. I jo no sabia pas què era i provava d'escriure i provava de dibuixar i aleshores em semblava que potser era això: sobretot escriure.
Aquesta primera necessitat seria la principal raó per la qual escric o intento escriure. Un impuls interior que no veu ni vol veure objectius a complir, ni fites, ni reptes, només això un impuls, una força que m'hi empeny.
Una mica més tard vaig descobrir que tot escrivint, sempre versos o proses molt curtes, podia utilitzar un llenguatge diferent, podia utilitzar paraules trobades a les lectures que m'encisaven, però que no em sortien en el llenguatge parlat. Quina joia poder eixamplar-me amb tantes paraules noves!
Al llarg dels anys m'he adonat que escriure m'ajuda de moltes maneres, m'ajuda a reflexionar sobre el que m'ha passat, sobre com ho he viscut, i m'ajuda sobretot a crear futurs, a perfilar situacions incertes per a fer-les possibles, a explicitar desitjos i intencions i en veure'ls més clars, saber trobar millor el camí per arribar-hi.
M'agrada molt que la pregunta sigui per què escrius, i buscar les raons, que no pas per a què escrius i haver de buscar objectius, perquè de raons en tinc moltes, i d'objectius molt poquets.
Escriure és com obrir la porta i sortir a fora. I quan soc fora, m'expresso, m'explico, em comunico, comparteixo. I somric si algú m'hi acompanya.
