Porxo blau

Em vaig voler endur la imatge, però no vaig poder endur-me el color que m'havia cridat els ulls.

Reinventant, allò que a la primera, no surt.

Dins d'una porxada de cel

totes les hores són blaves.

Portes i balcons a Montagut

Entre la intensitat i la delicadesa.
Els moments canvien.
El vermell de foc es menja els detalls.
El gris suau els deixa, generós,  ser més potents que ell.
Una rosa és una rosa... 

Paisatge a la Garrotxa

Es fa hivern massa sovint, 
mentre toco la bellesa inaccessible
amb els llavis i dels dits.

Assaboreixo el paisatge 
i sento tota la seva dolçor
i també el seu gust aspre.

En un bocí de muntanya hi trobo el món sencer.
Tots els mots diuen t'estimo.
I amb un sol mot, et tinc tot.

***************************************************************************

De casa l'Helena, m'he endut la idea de tot plegat, una inspiració:

M'amago sovint darrere les metàfores.
Les sinestèsies em despullen del tot.
I les metonímies em sadollen de mots.

Porta i balcó

Són suaus els colors d'aquest instant.
Transparència del gest deseixit de les branques.
I els ulls oberts o tancats, 
ara miren a fora
ara miren endins.
Tenim la clau, de les portes tancades
i el finestró obert que ens regala claror.
I la bellesa de les filigranes
a les baranes del cor, que sempre perduren. 

Injustícia literària

A vegades, sense cap mala intenció comentem injustícies i en aquest cas, jo n'he comès una de literària.

Havia acabat el llibre primer de La mort del comanador  de Murakami i encara no tenia el segon, però tenia motes ganes de llegir el segon i continuar immersa en aquest univers Murakami, que m'agrada tant.  I mentrestant que no el tenia, vaig pensar que podria llegir El cel no és per a tothom, que també em feia molta il·lusió, ja que els dos llibres anteriors de la Rojals m'havien agadat molt, i el tenia a sobre de tot del pilonet.

Aquesta tercera novel·la de la Marta Rojals, no decep, perquè és ben bé ella, la mateixa autora que podem reconèixer molt bé quan ja l'hem llegida. El mateix domini del llenguatge, uns diàlegs molt fluits i precisos i una manera d'explicar la història, endavant i endarrere ben construida i  ben dosificada.

A mi, particularment se m'espatllava el plaer lector, massa vegades, perquè aquests fragments de la novel·la que combinen les situacions més actuals i amb els records d'infantesa o adolescència dels tres germans protagonistes, em semblaven curts i em trencava massa sovint el plaer de seguir una escena o una situació que es feia interessant. Un ritme, amb el qual jo no he acabat de connectar.

Potser és per la injustícia literària de llegir un llibre quan tens ganes de llegir-ne un altre, però l'he arrossegat més dies dels que feia falta i aquests tres germans se m'han fet una mica pesadets i repetititus.

He llegit en altres crítiques, que cal rellegir-la, per descobrir-la del tot.  Doncs m'apunto el repte i ho provaré d'aquí un temps. Ja us ho explicaré.

Culleres de fusta i formigó

Tortellà (La Garrotxa)

Sorprèn, arribar a Tortellà i veure que els fanals del carrer tenen forma de cullera. Més tard, sorprèn de nou, en un mur de la plaça,  trobar-hi aquest formigó amb tots aquests coberts en baix relleu...
Sorprèn i intriga.  Dues sorpreses, a vegades són més fàcils de resoldre que una de sola. A Tortellà les culleres i coberts tenen algun significat especial, segur.

I és ben bé això, és un poble conegut pels seus artesans que feien tradicionalment  (i encara fan) coberts de fusta. 

fotografia agafada de la Wiquipèdia

El primer follet

Estava avisada per la Galionar, que aquesta imatge duia follets carregats de versos.

El primer follet de l'embassament que jo he sabut pescar, m'ha recitat aquesta pregària.

Barca de núvol,

gronxa'ns el capvespre

Cotó fluix de sucre rosa

endolceix-nos el bes.

Claror de la posta

alleugereix-nos els dies i també les nits.

I que la penombra més plàcida 

i el misteri més bell

 ens acompanyin, sempre, l'ànima.