Pintura

Un quadre de Jaume Mercadé  al Museu de Valls

Recorro camins

abans que es perdin.

I trobo pobles i cases 

i arbres  ben vius.

Branques noves de brots tendres,

branques seques que ja han mort.

No som nosaltres una mica com ells?

A dins, ens creixen sempre noves fulles,

nous esguards i algun nou gest

i deixem córrer tantes coses que ja s'han fos.

Som un i som molts

per fer-nos companyia.

Els llibres de Perafita

La sisena trobada d'escriptors, il·lustradors, lletraferits i amants dels llibres de Perafita,   va ser molt agradable, molt amena i molt interessant.  

Inesperadament vam trobar gent coneguda i  ens ho vam passar molt bé.  La possibilitat  assegurada d'avançada  de trobar la Teresa i la Cantireta,  es va fer real i sempre és un plaer trobar cara a cara els nostres amics blocaires.

Vaig sortir-ne amb tots aquest llibres sota el braç...

Engolasters

Ningú, no ho sap, però a cada solc d'aquest camps, han quedat escrites totes les histories viscudes en aquest indret: vora les bordes, dins de les bordes, a ple sol o sota les estrelles.  Si les llegim amb el cor,  sabrem tot allò que,  ara, ja  és invisible per als ulls.

Boires

Capes i capes de boira,

per llegir-hi la vida.

Sota la capa blanca, 

busco l'instant.

Sota la blava més clara

hi ha la tardor dins dels ulls.

Més enllà, si ens hi endinsem

una vellesa que tremola.

I a la fi

un futur fosc i impenetrable.

 

Herbes

Retrobo un final d'estiu

sense gaire memòria:

Les flors torrades al sol,

les primeres boires eixutes,

els ramats sorollosos van baixant.

Cuso les vores dels prats

escric sobre el perfil de les carenes

i dibuixo les darreres olors de l'estiu.

Hi ha tanques que no tanquen res.

Les flors, rebels, 

passen d'una banda a l'altra.

Relats Conjunts d'octubre: costa abstracta, anònim

Costa abstracta, anònim, creat per Gallery Today

Tenia ganes de veure'l,  em va fer molta il·lusió que em truqués per proposar-m'ho.  Em va explicar, molt detalladament, el lloc de la trobada.  A la Cala Blanca, a les dues roques grosses i blanques,  que molt a la vora del penya-segat,  però ben bé dins de l'aigua,  feien com  dues petites illes.

Quan vaig arriba  a la Cala Blanca,  ho vaig trobar tot molt confús.  Tot allò que semblava tan clar a les seves explicacions,  allà, era embolicat i  difícil de concretar.  On acabava la terra i on començava el mar, no us ho sabria dir,  molt menys encara on eren les dues roques blanques com petites illes.  I la costa llunyana,  ho era de veritat o bé eren simplement  núvols o boires?  

Tot plegat em va semblar un mal presagi  i vaig marxar. Si el lloc de trobada ja no era clar, com ens havien d'anar bé les coses?

Núvol

Muntanyes de cotó fluix.

El gegant adormit s'ha desfet,

l'osset de peluix

ha mort abans de néixer

i ja no ens queda res.

Un núvol blanc

travessa el cel

amb parsimònia.

Potser ell ho és tot.