Relats Conjunts d'octubre: costa abstracta, anònim

Costa abstracta, anònim, creat per Gallery Today

Tenia ganes de veure'l,  em va fer molta il·lusió que em truqués per proposar-m'ho.  Em va explicar, molt detalladament, el lloc de la trobada.  A la Cala Blanca, a les dues roques grosses i blanques,  que molt a la vora del penya-segat,  però ben bé dins de l'aigua,  feien com  dues petites illes.

Quan vaig arriba  a la Cala Blanca,  ho vaig trobar tot molt confús.  Tot allò que semblava tan clar a les seves explicacions,  allà, era embolicat i  difícil de concretar.  On acabava la terra i on començava el mar, no us ho sabria dir,  molt menys encara on eren les dues roques blanques com petites illes.  I la costa llunyana,  ho era de veritat o bé eren simplement  núvols o boires?  

Tot plegat em va semblar un mal presagi  i vaig marxar. Si el lloc de trobada ja no era clar, com ens havien d'anar bé les coses?

Núvol

Muntanyes de cotó fluix.

El gegant adormit s'ha desfet,

l'osset de peluix

ha mort abans de néixer

i ja no ens queda res.

Un núvol blanc

travessa el cel

amb parsimònia.

Potser ell ho és tot.

Girasol

S'havia adonat que qualsevol cosa que parlés  amb la gent del seu voltant,  immediatament apareixia en forma de publicitat  al seu telèfon, al seu ordinador.  Sabia  que  a través del telèfon  el tenien localitzat a tothora.  Sabia que l'algoritme li coneixia tots els gustos i secrets. Per això,  de vacances,  va decidir prescindir del seu telèfon.  El deixava a casa,  apagat i només  l'encenia mitja horeta al vespre, per veure si algú de la família l'havia trucat  o per trucar ell als seus pares o als seus amics.

Van passejar tota la tarda sense mòbils i van parlar de moltes coses, entre elles unes eines de jardí que volien comprar i d'unes botes de muntanya que s'havien fet malbé.  A part d'altres coses de familia i personals, també van parlar dels gelats que havien oblidat de comprar al super. En engegar el telèfon, al vespre, tot  d'anuncis sobre  aquests temes, van apareixen immediatament  al seu mòbil.

No pot ser!  Si no els duien a sobre!  Els girasols...  mireu-los bé...  no hi veieu algun xip  que ens espia?

 

Què hi ha més enllà d'aquesta boira

Què hi ha més enllà d'aquesta boira

tan fina i subtil que res no amaga

o espessa  que no ens deixa veure res.

Hi ha el misteri,  hi ha l'oblit o bé el silenci.

La solitud humida que ens amara els ossos.

El batec amagat d'allò que ja no serà nostre.

Rere els arbres borrosos hi ha la tardor,

més enlla del riu que es difumina hi ha el mar.

 

La galleda plena

 

Niporepte 426 La galleda 

dins Relats en català

El mar t'envolta,

i el color del capvespre

vas recollint.

Roses i malves

t'han omplert la galleda

per fer-se teus.

....................................................................................carme

A l'hora baixa

quan s'omple la galleda

d'haikus i versos.

.....................................................................................xavier 

Galledes plenes,

de colors i de rimes,

fan de bon portar.

...................................................................................McAbeu

Mar i galleda,

colors del capvespre,

somnis a l’aigua.

....................................................................................sa lluna

Ànima endins
els colors de la posta
del mar t'emportes.

.......................................................................................núria

des del roig foscant

Porta d'il·lusió i mar

a la mà el poal

…………………………………………………………….…………barbollaire

Oh, how idyllic!

And the hard work behind all?
Who would care about ...

.............................................................................sean jeating

Les encantades

 

Repte poètic visual 362. Les encantades

dins Relats en català

Hi ets i no hi ets, 

ets un reflexe, una claror, 

un batec, cercles concèntrics en moviment, 

un so inesperat que desapareix.

De tant buscar-te, desapareixes encara més, 

quan giro el cap, et torno a sentir.

Damunt de l'aigua, tan verda,

la claror dels teus ulls.

Relats conjunts de setembre: Ballarina amb ram de flors.

Quan era petit, sempre volia jugar amb mi.  Jo tenia una cuineta de joguina,  que la tenia perquè me l'havien regalat, però a mi no m'agradava jugar-hi. En canvi, a ella, li encantava la meva cuineta i sempre venia i volia que hi juguéssim.  Jo no sabia pas com treure-me-la de sobre,  i el que feia era anar fent les meves coses, sense fer-li gaire cas.  Tot just li deia,  juga-hi tu si vols, però jo me n'anava jugar amb els meus muntatges inventats,  i les històries que allà hi succeïen.  Però ella se n'anava,  no volia només jugar amb la cuineta, volia jugar-hi amb mi.

Quan vam ser una mica més grans,  com que jo m'avergoyia una mica d'haver-me-la tret tantes vegades de sobre, tampoc li deia gran cosa.  Érem veïns i ens trobàvem de tant en tant.

- Adéu, Roger!

- Adéu, Violeta!

I anava pensant,  que maca que és aquesta noia!  Cada cop m'agrada va més,  però estava convençut que m'engegaria a pastar fang si li parlava.  Com que treballava a prop de casa,  jo anava al forn a comprar, només per veure-la.  I un dia em vaig fixar que es ficava per la porta mig trencada del teatre vell.  I la vaig seguir,  amagat, esclar, no volia pas que em veiés.  Vaig quedar hipnotitzat veient-la ballar,  no vaig poder evitar d'anar-hi cada dia. M'amagava però  mentre ella ballava amb tanta passió  podia treure el cap tanquil·lament per sobre del seient, perquè ella ja no veia res, estava concentrada en la seva dansa.

Un dia li vaig deixar un ram de flors  i li va agradar...  potser ja havia trobat la manera de  fer-me perdonar  el fet d'haver-la ignorat durant tant de temps.