Una vegada hi havia una alzina que vivia entre pins molt alts i no li va tocar més remei que fer-se ella, també, molt alta per anar a buscar la claror del sol i no quedar tapada per aquella colla que estaven en majoria. Va haver de renunciar a la seva forma natural més aviat arrodonida i majestuosa, ja li sabia greu, ja, veure el seu cos lleig i esprimatxat, però la vida és més valuosa que les aparences.
Aleshores, els homes, que no paren mai quiets, van fer uns quants moviments de terres per aquella zona i van passar dues coses: la primera va ser que alguns pins van desaparèixer i l'alzina va respirar millor i la segona és que li van soterrar ben bé tres metres del seu tronc tant llarg. Va quedar com una alzina molt més ben proporcionada que abans. Els homes deien "ja la podríem tallar, que es morirà igual, aquest tronc enterrat se li podrirà". L'alzina pensava, m'he adaptat molt i molt, senyors, i ho continuaré fent. Els anys van anar passant i l'alzina no solament no es va morir ni se li va podrir el tronc, sinó que es va fer més forta i valenta que mai amb un tronc gruixut que donava gust de veure.
Un dels homes li va posar una caseta per ocells i també una menjadora. I l'alzina va ser feliç perquè sempre estava acompanyada de mallerengues, de pardals, i de pit-roigs, les mallerengues menjaven directament de la menjadora, els pardals i els pit-roigs, menjaven a ran de terra, de tot el que escampaven les mallerengues.
.jpg)
