La porta tancada
l'Alba, passava cada dia, caminant tot el carrer, de dalt a baix. Casa seva era tocant a la plaça i l'escola era a la sortida del poble, al final de tot. De vegades tenia una mica de por d'anar sola i anava pensant que no calia tenir por, que ella coneixia a tothom, en aquest poble. Passava per davant de cal Joan, de ca la Blanca, de ca la Roser, i també per davant de la casa dels senyors Riera que no els coneixia tant, però tampoc li feien por. Quan passava per davant de la porta tancada, anava molt de pressa, perquè no sabia què ni qui hi havia a dins. Aquella porta, ella no l'havia vist mai oberta i pensava que no hi vivia ningú, però en passar, ella sentia sorolls. I es deia a ella mateixa, Alba no t'inventis coses, que aquí no hi viu ningú. Però un dia el terabastall va ser tan gros que es va decidir a dir-ho als seus pares. Ningú no la va creure. Tothom li repetia que aquella casa estava tancada de feia molts anys i que no hi havia ningú.
I és que una porta sempre tancada acaba amagant molts misteris. Encara que després siguin tan fàcils de resoldre... com ara que hi havia ple d'animalons que hi havien fet el seu cau.
Hi ha misteris que es solucionen en un no-res, com és el cas, però n'hi ha d'altres que duren anys i panys i encara no s'han descobert. ;-)
ResponEliminaNo és lletja la porta, però té un no sé què que no m'acaba d'agradar...
Aferradetes, preciosa.
És veritat que hi ha misteris de moltes menes…
EliminaAquesta porta, quan vaig passar-hi per davant, em vaig fixar només en la fusta: la vaig trobar vella, però bonica. En canvi, a la fotografia es veu més (i pesa més) el totxo que la fusta i el resultat és una mica "punxant" sembla que se li hagis eriçat les pues… he, he, he…
Aferradetes, preciosa.
Mi hija peque cuando era pequeña al pasar por una casona grande que hay en nuestra calle antes de venirse de nuevo a vivir los dueños una vez jubilados cuando escuchaba las palomas ponía unas caras como de entre espanto y dudas. Entonces yo le preguntaba: -¿Qué escuchas? Después de un rato con cara así muy convencida pero algo temerosa decía: -¡ Un "Silvestre"!
ResponElimina"Un silvestre" he, he, he….algun animal indefinit… com en el meu conte.
EliminaCarmem, as portas sempre fechadas nos intrigam... Ainda bem que parece por lá ,atrás delas, apenas alguns bichanos existiam a fazer barulhos...
ResponEliminaLindo te ler! beijos, chica
M'agrada molt llegir portugués. El trobo preciós i l'entenc molt bé.
EliminaMoltes gràcies, chica.
Una abraçada.
És normal que ens faci por a allò que no coneixem i aquest "instint d'autodefensa" no és pas dolent. Però també és ben cert que quan fem el pas de conèixer el desconegut, moltes vegades ens adonem que aquest és inofensiu.
ResponEliminaCom en aquest cas, on resulta que el "misteri" era ben innocent i ens permet acabar el conte amb un somriure.
Abraçades!
Moltes gràcies, Mc!
EliminaAbraçades!
Hi havia gent amiga.
ResponEliminaO no... ves a saber!
EliminaLes cabòries, la deconfiança, a vegades no es poden evitar. Sovint només fins que l'evidència les desmunta.
ResponEliminaSïí, sort de les evidències.
EliminaHauríem d'aprendre més de les experiències viscudes.
En la casa de la plaça
ResponEliminaon fins els fantasmes
havien deixat de viure,
cada capvespre
quan el sol
feia de viatger impenitent,
el rellotge dels sons
acudia impertèrrit
a destorbar
els jocs dels infants .
Aquells petits
corrien sota la protecció
dels adults que cofois amagaven
que el so que sentien,
era el crit d’un vell mussol,
abans de baixar volant
escales avall
per caçar ratolins
i si havia sort rates.
Era tant plaent l’escalfor
dels petits cossos
abraçats a les cames,
que no distingien
el picar somriure
que entre ells,
els petits es repartien.
Moltes gràcies, ja has posat nom als anònims animalons del meu relat!
Elimina