Escales a Orriols

Amunt i crits!

Pujarem, amb els peus tan malmesos com les escales.

Amb l'equilibri precari que ens fa anar de tort.

Pujarem poc a poc, sense aturar-nos.

 

Comentaris

  1. M'imagino quanta i quanta gent ha fet servir aquestes escales per deixar-les així. Però, tot i estar malmeses, continuen complint la seva funció de facilitar-nos la pujada. Hem d'aprofitar-ho, l'opció d'anar esperant indefinidament que algú n'instal·li unes de mecàniques implica que mai puguem arribar a dalt.

    Bona setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tens raó, ja... estiguin com estiguin més val pujar que quedar-nos aturats, malmesos i tot.

      Bona setmana, Mc!

      Elimina
  2. Així com tinc el peu ara, no podria pujar-les ni a poc a poc.🤦‍♀️
    Molt curioses aquesta escales, es veu que tenen molts anys. Una vegada amunt, si la vista que es veu és bona, haurà valgut la pena l'esforç.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són les escales d'un "castell", no pas un castell de veritat sinó un d'aquests casalots que hi ha per alguns pobles de Catalunya, immensos, que pertanyien a algun noble o persona influent. Avui en dia, acostumen a estar en molt males condicions, ja que costen molt de mantenir. No cre cpas que hi hagués una gran vista. Les vaig trobar boniques, en la seva decadència, però no s'hi podia pujar, hi havia una tanca, una porta.

      Espero que vagis millorant del peu.

      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  3. Felicitats per tants posts bonics...M'imagino alguna " vedette" pujant i baixant aquests escales amb talons d'agulla, he, he.
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M Roser! Els talons d'agulla se li enganxarien per tot arreu, pobreta...

      Bon vespre!

      Elimina
  4. Ni saben ellas mismas cuanta gente las habrá pisado pero me encantan.

    Besos

    ResponElimina
  5. Pedres velles mirant al cel
    amb bancals estrets
    per fer de la costa unes escales
    que ens acosten al cim,
    malmesos pel temps passat
    tant en el terra empedrat
    com en el cos envellit.
    Amb la teva mà a la vora
    fent pressió per avançar,
    amb cada pas ferit
    sense parar d’anar amunt.
    Deixant que els instants
    siguin tan valuosos
    com la companyia,
    veurem des de dalt
    la recompensa de l’esforç,
    el somriure desgranant-se
    sota les nostres mirades.

    qui sap si...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi ha una recompensa a l'esforç... ben trobat i inspirat el teu poema.

      Elimina
  6. Els que van posar els palets o còdols de riu tan ben posats per fer el paviment d'aquestes escales havien de tenir molta paciència. Com la que hem de tenir els que pugem les escales quan la vida se'ns fa costeruda i els mitjans físics van perdent eficiència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí i la seva paciència està recompensada, perquè ls queda un paviment la mar de bonic. Al menys a mi m'agraden molt aquests paviments de còdols. L'altra paciència, no té tanta recompensa.

      Elimina
  7. Això de "amb els peus tan malmesos com les escales" deu ser una hipèrbole, tot i que m'arriba molt, és molt colpidor. Però amunt i crits!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pensis. Faig la comparació, però és difícil de mesurar si és "tan malmesos" o més o menys. La realitat és que em fan força mal i puc caminar poca estona.
      Els meus peus encara serveixen, les escales també, però en bona forma, no ho estan gens.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars