M'imagino quanta i quanta gent ha fet servir aquestes escales per deixar-les així. Però, tot i estar malmeses, continuen complint la seva funció de facilitar-nos la pujada. Hem d'aprofitar-ho, l'opció d'anar esperant indefinidament que algú n'instal·li unes de mecàniques implica que mai puguem arribar a dalt.
Així com tinc el peu ara, no podria pujar-les ni a poc a poc.🤦♀️ Molt curioses aquesta escales, es veu que tenen molts anys. Una vegada amunt, si la vista que es veu és bona, haurà valgut la pena l'esforç.
Són les escales d'un "castell", no pas un castell de veritat sinó un d'aquests casalots que hi ha per alguns pobles de Catalunya, immensos, que pertanyien a algun noble o persona influent. Avui en dia, acostumen a estar en molt males condicions, ja que costen molt de mantenir. No cre cpas que hi hagués una gran vista. Les vaig trobar boniques, en la seva decadència, però no s'hi podia pujar, hi havia una tanca, una porta.
Pedres velles mirant al cel amb bancals estrets per fer de la costa unes escales que ens acosten al cim, malmesos pel temps passat tant en el terra empedrat com en el cos envellit. Amb la teva mà a la vora fent pressió per avançar, amb cada pas ferit sense parar d’anar amunt. Deixant que els instants siguin tan valuosos com la companyia, veurem des de dalt la recompensa de l’esforç, el somriure desgranant-se sota les nostres mirades.
Els que van posar els palets o còdols de riu tan ben posats per fer el paviment d'aquestes escales havien de tenir molta paciència. Com la que hem de tenir els que pugem les escales quan la vida se'ns fa costeruda i els mitjans físics van perdent eficiència.
Sí i la seva paciència està recompensada, perquè ls queda un paviment la mar de bonic. Al menys a mi m'agraden molt aquests paviments de còdols. L'altra paciència, no té tanta recompensa.
No et pensis. Faig la comparació, però és difícil de mesurar si és "tan malmesos" o més o menys. La realitat és que em fan força mal i puc caminar poca estona. Els meus peus encara serveixen, les escales també, però en bona forma, no ho estan gens.
M'imagino quanta i quanta gent ha fet servir aquestes escales per deixar-les així. Però, tot i estar malmeses, continuen complint la seva funció de facilitar-nos la pujada. Hem d'aprofitar-ho, l'opció d'anar esperant indefinidament que algú n'instal·li unes de mecàniques implica que mai puguem arribar a dalt.
ResponEliminaBona setmana!
Ja tens raó, ja... estiguin com estiguin més val pujar que quedar-nos aturats, malmesos i tot.
EliminaBona setmana, Mc!
Així com tinc el peu ara, no podria pujar-les ni a poc a poc.🤦♀️
ResponEliminaMolt curioses aquesta escales, es veu que tenen molts anys. Una vegada amunt, si la vista que es veu és bona, haurà valgut la pena l'esforç.
Aferradetes, preciosa.
Són les escales d'un "castell", no pas un castell de veritat sinó un d'aquests casalots que hi ha per alguns pobles de Catalunya, immensos, que pertanyien a algun noble o persona influent. Avui en dia, acostumen a estar en molt males condicions, ja que costen molt de mantenir. No cre cpas que hi hagués una gran vista. Les vaig trobar boniques, en la seva decadència, però no s'hi podia pujar, hi havia una tanca, una porta.
EliminaEspero que vagis millorant del peu.
Aferradetes, bonica!
Felicitats per tants posts bonics...M'imagino alguna " vedette" pujant i baixant aquests escales amb talons d'agulla, he, he.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Gràcies, M Roser! Els talons d'agulla se li enganxarien per tot arreu, pobreta...
EliminaBon vespre!
Ni saben ellas mismas cuanta gente las habrá pisado pero me encantan.
ResponEliminaBesos
Són seductores, elles...
EliminaPedres velles mirant al cel
ResponEliminaamb bancals estrets
per fer de la costa unes escales
que ens acosten al cim,
malmesos pel temps passat
tant en el terra empedrat
com en el cos envellit.
Amb la teva mà a la vora
fent pressió per avançar,
amb cada pas ferit
sense parar d’anar amunt.
Deixant que els instants
siguin tan valuosos
com la companyia,
veurem des de dalt
la recompensa de l’esforç,
el somriure desgranant-se
sota les nostres mirades.
qui sap si...
Sempre hi ha una recompensa a l'esforç... ben trobat i inspirat el teu poema.
EliminaEls que van posar els palets o còdols de riu tan ben posats per fer el paviment d'aquestes escales havien de tenir molta paciència. Com la que hem de tenir els que pugem les escales quan la vida se'ns fa costeruda i els mitjans físics van perdent eficiència.
ResponEliminaSí i la seva paciència està recompensada, perquè ls queda un paviment la mar de bonic. Al menys a mi m'agraden molt aquests paviments de còdols. L'altra paciència, no té tanta recompensa.
EliminaAixò de "amb els peus tan malmesos com les escales" deu ser una hipèrbole, tot i que m'arriba molt, és molt colpidor. Però amunt i crits!
ResponEliminaNo et pensis. Faig la comparació, però és difícil de mesurar si és "tan malmesos" o més o menys. La realitat és que em fan força mal i puc caminar poca estona.
EliminaEls meus peus encara serveixen, les escales també, però en bona forma, no ho estan gens.