La Fosca
S'han adormit el mar i les onades.
L'horitzó es fa fugisser i imprecís.
I jo camino per la sorra
que m'omple les sabates
i no em vull adormir.
Busco les ombres, els racons,
els pins diminuts que surten de la roca,
les clarors i els reflexos.
El blau més gris i el gris més blau.
I el silenci, temut i enyorat a parts iguals.
I ho trobares tot, Carme.
ResponEliminaPreciosa imatge, amb aquest illot enmig i els niguls tocant l'horitzó. Tinc curiositat per saber on és.
Aferradetes silencioses, nina.
A vegades hi ha moments de pau...
EliminaÉs una de les platges de vora Palamós, al Baix Empordà: La Fosca.
Aferradetes acompanyades, bonica!
Has trobat la fosca i la calma !.
ResponEliminaSalut :)
Moltes gràcies, Artur!
EliminaHi havia un temps lluminós
ResponEliminaSemblava que la claror vingués des de sota...
EliminaFins i tot a la Fosca hi trobàvem claror.
ResponEliminaLa claror hi és i a una hora o altra arriba sempre.
EliminaLes onades i el mar s'han adormit per despertar dins teu aquestes encertades paraules per descriure-ho.
ResponEliminaQuin goig, aquesta mar tan tranquil·la! I quin lloc tan preciós!
Una abraçada plena de pau, Carme
El mar, a l'hivern (encara era hivern) i amb la calma de la poqueta gent que passeja, és un lloc que dona molta pau.
EliminaUna abraçada de tornada, Núria!
Aquest "temut i enyorat" és un oxímoron genial! El silenci ja ho té això.
ResponEliminaEl "blau més gris" continua sent seductor.
I el gris més blau esperançador.
EliminaOh, una foto preciosa d'aquelles que et fan somniar i un poema que l'acompanya molt bé. Foto i poema són un petit tresor.
ResponEliminaBona nit, Carme.
Moltes gràcies!
Elimina