La font del faig

Sec al pedrís,  vora la font.

Sec i espero.

Res en concret, o sense saber què espero.

No pas cap prodigi

ni cap  miracle, ni cap sorpresa.

Tot just,  sentir el repòs,

i memoritzar la cançó de la font.

I així me la podré endur.

L'abella

Pel  dia de l'aniversari de la meva Col·lecció de Moments,  que avui fa 19 anys,  he triat un altre dibuix de la Joana amb el FreeForm,  per escriure'n un conte. I és que aquesta abelleta  i el seu vol  juganer, em van agradar molt

Un dibuix de la Joana (6 anys)

Una vegada hi havia una abella petita que es deia Zim-zim. Estava aprenent a buscar el pol·len de les flors  i mentre s'adonava que les seves companyes anaven cap a les flors més obertes, a ella li cridava l'atenció una flor que es mantenia tancada dies i dies… no s'hi podia posar, però se la mirava i pensava:

- Aquesta serà la meva flor! De seguida que s'obri m'hi llançaré de cap

I mentrestant s'hi acostava i ensumava i trobava que feia molt bona olor, però semblava que quan la sentia encara es tancava més fort.

- Floreta, que trigaràs gaire a obrir-te? M'agradaria escampar el teu pol·len perquè surtin moltes més flors com tu, encara no estàs oberta i ja et trobo bonica.

- No vull obrir-me mai, tu no veus abelleta quins colors més bonics que tenen les flors del meu voltant i jo, quin color tan lleig que tinc… soc horrorosa. Això és un desastre!

- Oh! Però què dius? A mi m'agrada molt el teu color, diferent de totes, és el color del mar o del cel quan ja comença a fer-se fosc. És un blau molt bonic! 

I tot xerrant, xerrant, l'abella la va distreure i la flor va deixar de fer força per tancar els pètals i es va obrir tota ella que feia goig.  Zim-zim s'hi va deixar caure al moment.  

- Moltes gràcies, floreta, ara  vaig a fer mel.

I va resultar que la mel va sortir blava.  De moment, no la volia tastar ningú, però així que algú es va atrevir a tastar-la, es van adonar que tenia poders màgics.  Tothom que la menjava estava content  durant tot l'any. 

I així que la flor blava que no s'agradava a ella mateixa i l'abella Zim-Zim es van fer famoses en quatre dies i tothom volia la seva mel.  

És clar que sí! A qui no li agrada estar sempre content?

Records

Quan va veure la fotografia, va reconèixer al moment tots els que hi sortien,  inclosa, per descomptat,  a ella mateixa.  El problema és que tot i que l'aspecte  i la roba que portaven tots plegats indicava que  no podia fer gaire més d'un any,  ella no recordava ni el moment ni el lloc. I no us pensessiu pas que,  a la pobra Consol li fallés la memòria, no.  Ella la tenia  encara molt bona i recordava molts detalls i molts moments, tant els importants com els anecdòtics.  Per això, era molt estrany que  no recordés res d'aquell  dia ni d'aquell lloc.

Esclar que va pensar en un buit de memòria inexplicable,  però va començar a investigar,  va preguntar als protagonistes de la fotografia,  si ells se'n recordaven de quan era i d'on era.  Tots sense excepció  li van dir que  sí,  que  I tant!  Que era l'estiu  passat,  encara no fa un any  i que era a l'Estany dels Cucuts.  No pot ser,  jo no he estat mai a l'Estany dels cucuts.  Com que no?  responien,  Aquí  en tens la prova que si.  Va anar filant més i més prim,  fins que va saber el dia exacte d'aquesta sortida.  Es va discutir acaloradament amb els seus amics,  perquè tots li deien  que era el dia 30 de juny  i ella  sabia perfectament, que ella el 30 de juny  estava a  casa tancada amb una cama enguixada.  No podia entendre com tots estaven tan convençuts d'una falsedat com aquella.

Quan ja s'ho deixava córrer,  i  es conformava a no entendre res,  va topar amb una llibreta,  a la qual de vegades hi escrivia alguns somnis.  Hi havia somnis que li deixaven una estela d'emocions  durant el dia i aleshores els escrivia perquè li semblaven importants.

I aquest somni,  parlava dels seus amics,  de l'excursió  i de l'Estany dels cucuts. Ho va trobar molt misteriós i molt emocionant.  D'un somni seu,  s'havia creat una realitat  o bé una realitat  havia creat el seu somni?  Es va haver de continuar conformant a no entendre res,  però la narració d'aquell somni  i la seva posada en realitat amb una fotografia,  li van donar una il·lusió nova.  Tornaria a somiar per a crear realitats,  ho provaria i ho provaria fins que li tornés a sortir bé. 

L'alien Josep, (un conte escrit a mitges)

Dibuix de la Joana fet amb FreeForm

Hi havia una vegada un alien que viatjava  amb la seva nau i de sobte, sent un soroll estrany. La nau s'havia espallat.  Oh! No! va pensar el pobre Josep. Va tancar els ulls un moment, quan als va obrir …

Joana

Va veure que al seu  voltant hi havia ple de naus espacials, de coets,  d'estrelles i  d'astres de tota mena. I va pensar,  quin lloc més animat, segur que algú m'ajudarà a arreglar la meva nau,  enviaré un crit d'ajuda. 

Carme

Ajuda ajuda ba crida al josep pro ningu li cuntastaba rasulta que totes aquelles naus i coets estaben buits allo era un dasastra que podia fer.

Joana

Va decidir espavilar-se sol i mirar d'arreglar la seva nau.  Li va costar una bona estona però  al final va aconseguir-ho i la nau,  arreglada  ja,  va sortir disparada cap a un planeta desconegut.

Carme

Aquell planeta era fastigos feia olor de caca i l'aigua era pipi ba decidir marxar d'aquell planeta.

Joana

Per sort, la nau va funcionar a la primera, i va poder fugir  ben de pressa d'aquell planeta tan pudent.  Va desitjar  tenir una mica més de sort a la seva pròxima parada.  El seu planeta encara era molt lluny.

Carme

Quan ba aribar al seguen planeta ba beura que tampoc si estava gaire be feia masa calor par ell i ba abe de canviar de planeta un altre cop

Joana

Aleshores  va pensar que ja no pararia més fins arribar a casa seva,  era un trajecte molt llarg,  però  tenia reserves  de combustible i de menjar  i va decidir  tornar a casa, a veure els seus amics.

Carme

- Sort que he tornat a casa.

Joana

Estany de Banyoles, un dia de vent

Mentre que tots els ànecs, s'havien aixoplugat, fora de l'aigua i fora de les onades desacostumdes, un jove collverd s'hi groxava amb entusiasme.  Li agradava l'aigua,  gaudia del moviment, se sabia un hàbil nedador a qui res, ni tan sols aquell ventot no pot enfonsar.  Però hi havia més, hi havia aquesta nena vora  de l'aigua que el tenia intrigat. Per què no marxava mai? Perquè no es refugiava del mal temps i dels esquitxos que rebia?  No se'n podia apartar.  L'havia de vigilar… i si prenia mal? Que podria fer ell, tot sol, un petit ànec collverd per salvar una nena? 

 

Els llibres de Sant Jordi

D'aquests tres he començat per Aquest deu ser el lloc.  

Com sempre em passa amb la Maggie O'Farrell,  aquest també m'ha agradat molt.

Caminant junts per la lluna,  per un dels meus nets.  A mi en Pep Puig sempre m'agrada.

Peixos d'Eva Baltasar,  tot i que reconec que: Que bé que escriu aquesta noia! No m'ha agradat gaire. 

Érem tan joves de la Sílvia Soler,  és bonic,  però  una descripció de fotografies de família no es gaire emocionant. 

Manual de la defensa del català, encara em falta llegir-lo.  

Diagonal Manhattan,  va guanyant interés mentre vas avançant en la lectura.  Al principi no em va enganxar gaire.

Crispetes de matinada, encara em falta llegir-lo.

Ventades

El vent ha passat i ha ferit la muntanya.

Sembla nua i  amb una pell més fràgil que mai.

Em fa pensar en nosaltres, també ferits i fràgils.

Costarà temps,  però tornaran a sortir herbes, arbustos i arbres.

Mentrestant el so de l'aigua no s'atura...

Com un xiuxiueig de pau i de confiança.

Tornarem,  diuen les flors,

tornarem,  pensen els arbres.

Tornarem,  sentim nosaltres.