Com sempre, havia fet els tractes per a llogar la casa per alguna celebració, casament o el que fos, per internet. Fins aquell dia no havia tingut cap problema. Però quan vaig veure aquells éssers davant de l'entrada de la casa esperant-me, el meu primer impuls va ser fugir. Però ja no vaig poder.
Aquells éssers, de quatre potes, que es mantenien drets, tenien un cap sense cara, com una mena de reixa o de persiana totalment opaca i en el lloc dels braços tenien unes extemitats tan potents que semblaven unes altres cames. D'elles en sortien una mena de pèls o de pues que feien por.
No tenien boca, però em parlaven de pensament. No fugis, em van dir, hem fet un tracte i no te n'escaparàs. Jo no els volia fer cas, però dels seus braços en van sortir una mena de rajos que em van deixar paralitzada.
Ells van entrar, no necessitaven ni claus ni res, tot s'obria al seu pas i em van deixar plantada just a la porta del carrer.
Vaig tornar a mi mateixa, a les urgències de l'hospital on em va portar la Valentina, una veïna, en veure'm allà com una estàtua de sal. Quan ho vaig explicar, van pensar que delirava. I la Valentina que em coneixia prou bé, no sabia què pensar. Em van dir que físicament no tenia res i que la rigidesa ja m'anava maxant i em van donar l'alta.
En tornar a la casa, no hi havia ningú. Era tot obert, finestres i portes i els llums encesos.
- Però què han fet? Per a què la volien? Per tan poca estona?
- Espera un moment, Valentina, mira això: al costat de cada llum, de cada làmpada hi havia una capseta petita i rodona que no es podia obrir de cap manera.
Per més que van buscar entesos de tota mena per investigar què eren aquelles capsetes, ningú no en va poder treure l'entrellat.
