Són cinc llibres totalment diferents els uns dels altres. Poques vegades poso les cinc estrelletes, però aquest any, de tots els que he llegit, he trobat que n'hi ha cinc que les porten. I m'ha sortit, de posar-les-hi, sense haver-m'ho de pensar gens. Ho tenen ben merescut.
Nosaltres en la nit és una història molt bonica, molt realista, molt propera, molt ben explicada des de dins dels personatges. Molt dolça també, amb un punt de tristesa, però una tristesa molt ben portada i ben assumida. M'han encantat tant els personatges com la història. Kent Haruf és un autor que quasi sempre m'agrada. Alguns cops les històries són molt dures, aquesta no.
Un dia se'm presenta el meu fill a casa, amb aquest petit llibret a i em pregunta: Has llegit Italo Calvino? Jo vaig dir que no. Tot i que vaig buscar alguns títols per si algun em sonava d'haver-lo llegit feia anys, però no, definitivament, no l'havia llegit mai. I em va dir, doncs te'l deixo, em sembla que t'agradarà. I sí, ho va encertar de ple, perquè m'ha agradat molt. Les ciutats invisibles no és cap història, ni tampoc són contes. Són descripcions de ciutats invisibles, impossibles, surrealites i les converses entre qui les explica, Marco Polo, i qui les escolta, El Gran Khan o Khubilai Khan. I està tot explicat d'una manera, plena de metàfores, plena de filosofia, de psicologia, de reflexions, de maneres diferents de mirar les coses que em va captivar des de la primera descripció. Les converses entre ells dos, també són molt interessants. Curtes, sintétiques, conceptuals, però hi ha moltes coses que fan bellugar els pensaments o les emocions per dins.
Després d'aquest n'he buscat un altre d'Italo Calvino "Els amors dificils" I tot i que també és un llibre bastant especial, no m'ha captivat ni de bon tros tant com aquest.
És un llibre que m'han deixat. Tot i que sempre m'han agradat les novel·les d'Isabel Allende, probablement no me l'hauria comprat. Explica realitats molt dures i al mateix temps és molt bonic, molt emocionant, amb uns personatges preciosos que es fan estimar des de la primera pàgina.
Una bona història, amb el protagonisme principal de la muntanya, de les muntanyes dels Alps. Els protagonistes humans també són importants, però quasi només per la seva relació amb la muntanya. Molt bonic, molt ben escrit, amb unes reflexions i uns mecanismes mentals i psicològics molt interessants.
Una novel·la plena de sentiment i intensitat. I de frases per guardar i per recordar. La protagonista és una escriptora que se'n va a uns poblets de muntanya per explicar la història d'una família que viuen allà. L'explica molt bé, i encara, a causa d'aquesta decisió i dels dies que passa allà, s'explica millor a ella mateixa. "En general, ens protegim del dolor dels altres, perquè ens fa por".
Els he posat per ordre cronològic de lectura, però aquest hauria de ser el primer. Ella diu en el seu instagram @ibataller: Ho diem poc: llegir cura. Llegir cura. Llegir cura del que sigui que ens passa. Proveu-ho. A mi em cura des de l'adolescència. Llegir cura.
I jo afegiria que llegir Massa deutes amb les flors encara cura més.
