(I)
L'àvia de la Marta estava encantada de veure aquells dos nens tan entusiasmats amb el seu romaní. Li semblava que estaven aprenent molt i que aquesta responsabilitat era un entrenament per a d'altres més importants, encara.
Allò que no s'esperava l'àvia és que, tan nens com eren, gestionessin tan bé la seva feina. Per una part, el romaní és resistent i no necessita gaire rec, i no era una feina gaire obligada per a ells, però per altra part, com més espaiada és una rutina, més fàcil és d'oblidar-la. Una cosa que fas cada dia, de seguida t'hi acostumes, però cada setmana, és fàcil d'oblidar-se'n. Doncs a ells mateixos se'ls va acudir d'apuntar-s'ho a l'agenda de l'escola. I tots dos s'ho van apuntar tot, per recordar-s'ho l'un a l'altre. El romaní va créixer fort només de sentir-se tan estimat i es va fer tan alt com ells.
(II)
Quan la Marta va ser més gran, va apuntar-se a un taller de cuina que feia una noia que es deia Laia, era una cuina tradicional. La cuina de l'àvia, en deia ella. En aquest taller va saber totes les propietats i la màgia de la farigola. I com que de seguida es van avenir, i es van fer amigues, van poder ajuntar la farigola amb el seu romaní, per fer encara més gustoses aquelles receptes. La recepta nova que en va sortit va ser: espatlla de xai amb patates, farigola i romaní
