Relats d'estiu de la Carme: mes d'agost. El banc mágic

Mural a Penelles - una fotografia de Fra Miquel
Si us voleu afegir a la meva proposta d'agost, sereu tan benvinguts com ho sou sempre.
La nena més petita de la darrera casa del carrer, estava molt enrabiada perquè no la deixaven anar amb les seves germanes grans a les activitats programades al poble per aquell estiu. Però ja podia plorar i cridar i picar de peus, que els seus pares no baixaven del burro.
Per més enrabiada que estigués i per més que volgués marxar ben lluny de casa, no les tenia totes i tot just va girar la cantonada i es va asseure en aquell banc, amb els braços creuats i cara d'enfadada. Encara no sabia llegir, i no va poder pas veure el que deia just a sobre del banc.
Va passar una noia, la va veure i la va reconèixer.
- Hola xiqueta, que et puc ajudar en alguna cosa? Vols que t'acompanyi a casa teva?
- NO!
- Ets petita i no pots anar sola, vinga va, tornem cap a casa.
- NO!
- Saps on vaig ara?
- NO!
- Vaig a la biblioteca a explicar contes, si em deixes que t'acompanyi a casa, demanarem permís als teus pares per a que vinguis a escoltar el conte.
- No em deixaran venir….
- Provem-ho, ells em coneixen i els prometré que t'acompanyaré a casa de tornada.
- No em deixaran venir…
- Deixem que la màgia del banc faci la seva feina…
- Aquest banc és màgic?
- Sí, i tant, sempre fa la màgia de crear noves experiències.
- No sé què vols dir.
- T'ho explico mentre anem tirant cap a casa teva.
Ahhh: Màgia pura!!!
ResponEliminaT'has superat a tu mateix, Carme.
Abraçades!
Moltes gràcies, Sean!
EliminaAbraçades.
Un relat molt tendre. L'explicació "això no ho pots fer perquè són coses de grans i tu encara ets massa petit" sempre costa de comprendre i fa molta ràbia... quan ets petit. És ben normal, doncs, aquesta enrabiada de la nena; però finalment sembla que hi ha sortit guanyant i que ha trobat una activitat a la seva mida. La proposta de la conta-contes és genial i segur que els pares hi estaran ben d'acord. El "banc màgic" ha fet la seva feina a la perfecció!
ResponEliminaJa saps que tens assegurada la meva participació en els teus Relats d'Estiu. Començo a pensar la meva proposta.
Bon cap de setmana!
És ben veritat que fa ràbia, quan ets petit, perquè ets petit i estàs ben convençut que ho pots fer. Si elles poden per què jo no?
EliminaMoltes gràcies, Mc!
Bon diumenge!
Linda e tão doce história.O banco mágico foi um bom começo...Adorei! Lindo fim de semana! beijos, chica
ResponEliminaVolto para trazer o link de minha participação:
Eliminahttps://reticenciasdocaminhar.blogspot.com/2026/08/magia-de-um-banco.html
beijos, chica
Moltes gràcies, dobles, pel teu comentari i per la teva participació.
EliminaAra vinc cap a casa teva a buscar-la.
Petons.
Molt inspirada la teva història! Recorda aquell anunci de pizza on una nena se'n vol anar de casa.
ResponEliminaHe, he, he, no recordo l'anunci...
EliminaUna història molt tendre i que va acabar bé.
ResponEliminaM'ha recordat un fet amb el meu fill quan devia tenir uns tres o quatre anys. Volia anar-se'n de casa a les vuit de la nit i ja ens veus, al pare i a mi, davant la porta. Tot perquè no volia donar-se un bany. El meu marit va tancar la porta i el deixà a fora. Vivíem a una casa a la sortida del poble i no teníem gaire veïns. Quan va quedar fora, escoltàvem darrera la porta per esbrinar el que estava fent. Fora tot era fosc. El meu cor anava a cent i li feia senyals al meu marit perquè obrís. Als cinc minuts que semblaren hores, va trucar a la porta i en obrir va dir que volia entrar. El seu pare li digué que si entrava s'havia de dutxar i ell tan xalest li va contestar que havia tornat perquè tenía totes les coses a casa i que se les havia d'emportar... El pare li va dir que si marxava tot quedava a casa i així va acabar tot... Jo no sabía on ficar-me!
Bé nina, pots comptar amb mi.
Aferradetes, preciosa.
Quina anécdota més in.
Eliminatensa... Tot un caràcter (tan el pare com el fill). Ja m'imagino a mi com a mare en aquesta situació. Jo també en tinc una de molt divertida de la meva filla més o menys a la mateixa edat 3-4 anys.
Havia fet una rebequeria molt potent i el seu pare la va treure al porxo de casa "a pensar". No era el carrer, era el porxo de casa. La va tenir uns pocs minuts allà i quan va obrir-la i li va preguntar si havia pensat una mica, va dir que sí, que havia pensat que a les nenes petites no se les treu a fora quan és fosc. I jo rient et sota el nas i pensant que ja els hi estava bé a tots dos.
Gràcies Paula, espero la teva aportació.
Aferradetes, preciosa
Una doble invitació molt encoratjosa, la teva i la de la imatge !.
ResponEliminaI la història molt tendra, als petits molts cops se'ls nega de fer alguna cosa només per ser petits..... tant de bó fos igual per alguns adults, que també son petits ...de mires!.
Una abraçada i bona diada !!.
Moltes gracies, Artur!
EliminaTens raó que sovint a molts adults, també ens faria falta crèixer una mica.
Abraçades.