Riu
S’enlaira, es dreça amunt
cap als núvols viatgers.
Com els missatges sense paraules.
Com la remor que m’arriba al cor.
Vola, la teva música
de notes d'aigua
que sadolla l'esperit inquiet
i aquesta ànima que cerca sempre
trobar els rius de plenitud.
El títol "riu" també podria ser la segona persona de l'imperatiu del verb riure.
ResponEliminaObeeixo i després de veure la foto i de llegir el poema ho he fet.
Fas bé, el riure no s'ha de desobeir mai. Gràcies pel teu riure, doncs.
EliminaTot i no tenir rius per aquí, la remor de l'aigua
ResponEliminasempre em serena com la millor melodia.
Aferradetes, Carme.
I tantque sí, l'aigua i la seva remor i la seva frescor i la seva transparència sempre és un bàlsam. L'aigua és vida. I el riu també.
EliminaAferradetes, bonica!
Curiosa la foto amb aquest bastó com un guardià a la vora del riu...A qui se li devia ocorre???
ResponEliminaBona nit, Carme.
Es veu que hi ha un forat a la pedra i per això s'aguanta dret.
EliminaBona nit M Roser!
Això dels "missatges sense paraules" és el que m'agrada més": la poesia més bona és la que diu més amb menys paraules. Fins i tot parla sense dir.
ResponEliminaÉs deliciós, aquest poema, dels antològics!
Moltes gràcies, Helena!!!
EliminaDe fet hi ha molts missatges sense paraules, de tota mena. I dir les coses amb poques paraules a mi m'agrada molt. Dir sense dir és un altre nivell, molt més elevat, al qual sovint no hi arribo.
La remor del riu, sempre relaxa i si, com diu en Xavier, riu , que més podem demanar ! :)
ResponEliminaM'ha intrigat una mica el bastó dret sobre la pedra.... no serà una mena de "monòlit" d'aquests que ara apareixen per tot arreu ?? heheheh
Artur, es veu que hi ha un forat, prou fons, a la pedra i el bastó hi encaixa bé i s'aguanta. Però potser sí que té alguna cosa a veure amb els monòlits aquests... he, he, he...
Elimina