Els pins de la carena
És negre el vent i fa olor de fosca,
em giri cap on giri, l'olor no canvia.
I penso els pins damunt la carena
supervivents en terra cremada.
La claror els il·luminava i el vent escampava
altres olors conegudes i noves a la vegada:
olor de branques, de resina, d'escorça, de pinya.
Sempre ens en quedarà el record.
Quina pena que es cremin tants arbres, sobretot a l'estiu.
ResponEliminaSón ben peculiars les olors a boscos, fins i tot dóna la sensació que les sents encara que no hi siguis.
Aferradetes, preciosa.
Les olors dels boscos, sempre reconforten.
EliminaAferradetes, bonica!
Si, porque quizás ya no estamos en edad de esperar a que vuelvan a crecer.
ResponEliminaBesos
Tantes coses que ja no són, les haurem de recordar...
EliminaUna abraçada.
M'agrada molt com fa aquella cançó de Víctor Manuel, "Sin memoria, no puedo vivir sin memoria"...
ResponEliminaSí, i és que sense memòria no som res, no som nosaltres, ni som ningú altre.
Elimina