Fragment de porta a Borredà
El temps ha passat
el tacte de la pell ja no és el mateix,
ni tampoc el color.
Els moviments s'han fet més feixucs.
I queda la bellesa de la seva essència,
allò que és ben endins.
Signat i rubricat
ens quedarà,
només,
allò que haguem construït.
La bellesa de les coses velles també valdria per les persones.
ResponEliminaLa vellesa fa les coses belles.
Sí, esclar, i tant! També valdria per les persones. Et diria, precisament, que la porta m'ha fet pensar en les persones.
EliminaPerò no totes les velleses són belles, més aviat n'hi ha poques. Tinc la idea aquesta: que la vellesa bella només pot sortir de dins, de fora, poca cosa.
M'ha fet venir la inspiració , la bellesa i la vellesa...Perquè no? jo em considero una vellesa bella, sobretot per dins...
ResponEliminaUna porta molt artística, vella i bella!
Petonets, Carme.
La porta és bonica, sí! Jo crec que no totes les velleses ho són, però estaria bé que en fossin.
EliminaPetonets.
També penso que les coses velles tenen una gran bellesa. S'han d'anar conservant, mimant, perquè són peces úniques, irrepetibles, que ens parlen d'allò que van ser quan eren útils. Tant en sentit literal com en el figurat.
ResponEliminaAferradetes de bona nit.
Segur que tots tenim raó, però no sé per què sempre costa molt de veure la bellesa de la vellesa.
EliminaAferradetes, bonica.
Les coses d'abans solen saber envellir bé, com les rajoles hidràuliques, com voldria envellir jo.
ResponEliminaUn poema ben construït!
No sé gaire de què depèn, però envellir bé és molt important (no vull dir pas d'estètica, sinó se benestar i de salut) i no crec que es pugui fer gran cosa per assegurar-ho.
Elimina