Lletres i fils de Novembre: Fulles que cauen
Miro les fulles que cauen,
algunes petites com una pluja groga
que sura sobre l'aigua mansa del riu.
D'altres cauen tan lentament
que no encertarem a veure-les mai en el seu vol fins a terra.
Però, heu vist mai els roures?
Com mantenen les seves fulles torrades
dies i dies, quasi tot l'hivern.
Ell ja no les necessita, elles tampoc a ell,
però perduren en la seva unió,
molt més que la resta d'arbres de fulla caduca.
Sempre hi ha excepcions com la dels roures,
ResponEliminasempre hi haurà unions que no es desfacin mai.
Molt bonica la teva participació, tant el text com el dibuix.
Aferradetes, preciosa.
Moltes gràcies, Paula. Les excepcions sempre són interessants.
EliminaAferradetes tadorals, bonica!
Estarán muy enamorados.
ResponEliminaBesos
Sí senyor! he, he, he...
EliminaPetons.
Potser, això que no es necessiten mútuament, només ho diuen per dir per què realment tant les fulles com l'arbre saben que, de seguida que se separin, s'enyoraran.
ResponEliminaEls tens ben clissats, Mc!
EliminaPreciós el dibuix i el poema.
ResponEliminaAlgua cosa especial deu haver-hi, entre el roure i les seves fulles. A vegades no sabem ben bé el perquè, però hi ha sentiments que ens mantenen units a llocs, situacions... i costa més de deixar anar.
M'agrada molt la teva participació, Carme!
Moltes gràcies un cop més :)
Sempre m'hi fixo, en els roures...
EliminaMoltes gràcies a tu Núria! I una abraçada.
A la tardor, veure una roureda és una visió sublim.
ResponEliminaLes fagedes tenen la fama tardoral absoluta, però hi ha un altre estil: els rouredes.
EliminaQuan et trobes bé en un lloc, no hi voldries marxar mai ! ;) Bonic poema i dibuix !!
ResponEliminaSalut !!
Ja no cal anar enlloc més!
EliminaSalut, Artur!
Jo també em resisteixo a abandonar l'arbre que ja no és verd de primavera.
ResponEliminaNo cal, si hi estás bé
EliminaPer això els boscos de roures, són un mosai, de marrons, d'ocres...
ResponEliminaBona setmana, Carme.
Com si dormíssin...
EliminaBona setmana, M Roser