Hi ha núvols de tempesta
en un entorn tan bell.
Ens cauen unes gotes grosses
com riures sobre els cabells.
D'aquest estiu tan estrany
fet de retalls i pedaços
escolto els trons amb les mans
i veig l'alba a l'horitzó
sense poder tocar-la.
Quan la llum es tan potent
fins de molt lluny ens abraça.
A Planoles hi ha un alberg que va ser dels primers als que vaig anar, ara fa una eternitat. En guardo bon record per això.
ResponEliminaÉs un lloc bonic, del qual sempre passava de llarg...
EliminaPreciós, Carme! El que descrius i el que s'hi amaga. I m'agrada aquesta nova vida que dones a la teulada del campanar.
ResponEliminaGràcies, Teresa! A mi m'ha agradat la teva idea sobre la nova vida a la teulada del campanar... he, he, he... jo penso que m'ha quedat com de joguina...
Elimina"Un estiu estrany fet de retalls i pedaços"
ResponEliminaHo has definit exactament i poèticament.
Moltes gràcies, Xavier. El meu, ben bonic i feliç i no me'n queixo gens és ben bé així, com apedaçat...
EliminaFas servir en el poema "les mans", "tocar-la", "ens abraça"; i tot i això "els trons", "l'alba", "la llum" continuen inaferrables.
ResponEliminaM'agrada molt!
Moltes gràcies, Helena! Sempre buscant impossibles, ja ho veus!
EliminaUn poema molt original, on els sentits es creuen...El dibuix li fa costat!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Moltes gràcies, M Roser! Bon vespre!
Elimina