No sé si les trauria o no, més que res perquè passada la pandèmia podría ser que no trobéssim els camins a seguir. La bellesa de la foto és indiscutible.
A mi em sembla que ens costarà trobar els camns a seguir, no sé si serà culpa de els fulls seques o de tantes coses que s'han malmès. Potser sí que n'haurem de treure algunes...
Jo penso com sa lluna, no les trauria les fulles... a més, a mi m'agrada trobar fulles als camins, sigui l'època de l'any que sigui, ens recorden que tot i el pas del temps, elles segueixen allà, esperant més fulles que els facin companyia.
El camí no sempre és fàcil, potser no cal apartar totes les fulles, només les que ens impedeixin seguir avançant. Les que puguem sortejar, poden quedar-se a lloc.
Les fulles caigudes, a banda de ser "las ilusiones perdidas del árbol del corazón", descripció del tot romàntica, poden amagar un forat o un trencat a l'escala on podries ensopegar i fer-te mal. Com que fem camí en caminar, que deia l'altre autor, nosaltres prepararem el nostre desbrossant l'escala. Una abraçada.
Jo li diria l'escala de la gloria, s'enfila cap el cel , plena de fulles seques que la fan més entranyable i més agradable de pujar...Jo no les trauria, m'agraden!!! Petonets, Carme!
No sé si les trauria o no, més que res perquè passada la pandèmia podría ser que no trobéssim els camins a seguir. La bellesa de la foto és indiscutible.
ResponEliminaAferradetes, Carme.
A mi em sembla que ens costarà trobar els camns a seguir, no sé si serà culpa de els fulls seques o de tantes coses que s'han malmès. Potser sí que n'haurem de treure algunes...
EliminaJo penso com sa lluna, no les trauria les fulles... a més, a mi m'agrada trobar fulles als camins, sigui l'època de l'any que sigui, ens recorden que tot i el pas del temps, elles segueixen allà, esperant més fulles que els facin companyia.
ResponEliminaCaminar sobre fulles és bonic i agradable i omple la terra de colors diferents...
EliminaEl romanticisme de les fulles caigudes al terra cobrint l'obra dels humans és indiscutible. Però què diria un escombriaire si li roben la feina?
ResponEliminaLi haurem d'encarregar la feina a l'escombriaire, doncs... no es tracta de robar la feina a ningú...
EliminaEl camí no sempre és fàcil, potser no cal apartar totes les fulles, només les que ens impedeixin seguir avançant. Les que puguem sortejar, poden quedar-se a lloc.
ResponEliminaPer cert, per molts anys!
Doncs sí, jo diria que tens raó, que trobar la mesura justa és el que cal... a vegades ens agafem més feina del compte.
EliminaMoltes gràcies XeXu, per recordar-te del meu aniversari!! Abans sempre el celebrava al blog... ara ja no hi penso en aquestes celebracions...
Les fulles caigudes, a banda de ser "las ilusiones perdidas del árbol del corazón", descripció del tot romàntica, poden amagar un forat o un trencat a l'escala on podries ensopegar i fer-te mal.
EliminaCom que fem camí en caminar, que deia l'altre autor, nosaltres prepararem el nostre desbrossant l'escala.
Una abraçada.
Ens hem de fer un pas que sigui transitable, oi, Olga? Que s'hi pugui caminar bé...
ResponEliminaUna abraçada.
Jo li diria l'escala de la gloria, s'enfila cap el cel , plena de fulles seques que la fan més entranyable i més agradable de pujar...Jo no les trauria, m'agraden!!!
ResponEliminaPetonets, Carme!
Hi queden maques... és un abandonament bonic. Petonets!
Elimina