La Tremblade (estuari de la Gironde)
Muntanyes de closques buides
i colors vius a pleret.
L'aigua flueix lenta pels canals
que van al riu i al mar...
com els meus pensaments
que hi suren, sense ni tocar-la.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Què curiosos els colors vius de les cases, vermell, poc habitual en cases de vora el riu o mar, no?
ResponEliminaAquí a l'estuari de la Gironde i especialment a La Tremblade, però també en altres llocs de per allà, les casetes eren de tots colors, tots molt vius i molt bonics. No sé pas si els he encertat gaire en aquesta pintura. Aquesta casa sembla del Barça i potser no era ben bé això, però... en fi, que sí, que sí, que n'hi hava de tots colors.
EliminaHola Carme!
ResponEliminaLes pinten així per tal de trobar-les si se les emporta el riu cap a la mar.
😀😃Hola Jp! Em sembla una prou bona raó... he, he, he ...
EliminaUn far pels dies boirosos o calitjosos.
ResponEliminaHe, he, he... es veuen de lluny! Aquell pais semblava bastant calitjós...
EliminaNo la toquen, l'aigua, els teus pensaments, però per metonímia és com si ho fessin.
ResponEliminaSí, ben bé com si ho fessin...
EliminaAmb tu he après un munt sobre figures literàries que les tenia oblidades. Gràcies.
Oh, m'encanten aquestes casetes de colors vius, trobo que fan molt de paisatge mariner...Vigila que els pensaments no toquin l'aigua, que després no podran volar!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Si no volen, lliscaran sobre l'aigua...
EliminaBona nit M Roser!