Indústria fora de servei
Ni els vidres trencats,
ni les herbes que t'envaeixen
ni els espais buits
ni les finestres desballestades
ni els forns apagats per sempre.
no poden desmentir tot allò que vas ser,
ni tot allò que vas fer.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
A la Roser
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Com nosaltres mateixos, res pot desmentir el que vam ser ni el que vam fer.
ResponEliminaBona nit, Carme.
Aferradetes.
Exactament així, nina, encara que ens fem vells i anem quedant obsolets per a tantes coses: som qui som i tenim molta feina feta.
EliminaAferradetea dolces.
Aquesta fotografia és una bona metàfora de tantes indústries i negocis autòctons que han anat desapareixent. Van ser i van fer, això és cert, però ja no fan perquè no van trobar lloc en aquest "tren del progrés" on només hi ha places per a uns quants.
ResponEliminaNo és important, però saps què s'hi feia aquí?
No ho sé del cert, Mc, però hi ha moltes probabilitats que s'hi fes terrissa. És a Breda. A Breda, antigament, hi havia hagut 400 terrissaires, bé, no vull dir 400 persones. Ens van explicar que hi havia 400 forns de terrissaire i a cadascun hi treballaven unes quantes persones. 400 en un poble de la mida de Breda és moltíssim. Ara hi ha indústries grans. No recordo ben bé quantes ens van dir però crec que era de l'ordre d'unes 15. Que també és molt.
EliminaPerò tots els trasbalsos personals i socials que provoquen aquests canvis són incomptables.
N'hi ha uns quants d'edificis que tot i estar en mal estat encara resten dempeus, per no quedar en l'oblit i com a record del que havien estat. A mi m'agraden i si es pot conèixer una mica la història també és bonic.
ResponEliminaEncara que sap greu, és una sort que quedin dempeus i que puguem saber i entendre la seva història. N'hi ha un altre, d'aquest forns antics, convertit en un petit museu preciós i interessantíssim. I sí, és una sort rebre squests llegats.
EliminaM'embadaleix, Carme, té molta força! Hi ha passats que no passen mai.
ResponEliminaPassats que queden, passats amv un gran deixant, per on anem vivint.
EliminaLa nostàlgia que desprèn aquest cos abandonat per sempre, forma part dels nostres records, que ens figurem vius i que el temps va desfent.
ResponEliminaVes a Mont-ral, Carme, i podràs fer uns bonics dibuixos, com a tu t'agraden i a nosaltres encara més.
Hi aniré, Olga, ja fa temps que sempre que puc vaig a conèixer pobles on no he estat mai. Gràcies, Olga!
EliminaEncara que sigui una fàbrica abandonada, té la seva gràcia. Ves a saber quanta gent si devia haber gusnyat el pa...Potser abandonada ndel ttot no ho està, pels dos cotxes...
ResponEliminaPetonets, Carme.
Bé, estava dins del poble, per tant els dos cotxes, no crec que siguin de la fàbrica abandonada sinó dels seus veïns del poble. La veritat és que es veia abandonada del tot. Petonets, M Roser!
EliminaParles de Breda... hi anàvem sovint a comprar ceràmica. La meva vaixella de les festes (la vam comprar rústica) és de can Bassas de Breda. Quan l'estaven empaquetant em van reconèixer que era feta a la Bisbal de l'Empordà.
ResponElimina(M'han agradat molt la foto i el poema)
Quina gràcia! Que havent-hi tants terrissaires a Breda, venguin ceràmica de La Bisbal. Potser a això de les vaixelles no s'hi dedicaven tant com a La Bisbal. Al museu vaig veure molts més estris de cuina i de servir i càntics i gerres… que no pas vaixelles. Gràcies, Xavier!
EliminaTan aplicable a les persones, aquest poema!
ResponEliminaExactament, justament això volia!
Elimina