Relats conjunts de febrer: la petita paraigüera

Van trucar al timbre de casa. No esperava ningú.  Una dona aproximadament de la meva edat, morena, prima, amb els cabells llargs i negres, ondulats i ben pentinats em somriu i em pregunta:

- Necessita que li arregli algun paraigües?
- Crec que no... - vaig començara dir, però un record precís em va aturar - esperi, segur que n'hi ha algun que li falla alguna cosa.

Efectivament, vaig tornar a sortir amb dos paraigües que tenien alguna barnilla torta o trencada.

- Creu que es poden arreglar?
- Sí, i tant! M'hi dedico de tota la vida. Quedaran perfectes, jo els arreglo a fora, a l'entrada, al carrer hi tinc el meu cabasset de les eines. Quan acabi, la tornaré a trucar.

- D'acord, fins ara. Espero que no m'ho cobrarà gaire car.
- No s'amoïni, avui dia amb el preu dels paraigües senzills, si ho cobréssim gaire car ja no tindríem feina, la gent se'n compra un altre. Però per 5 euros els hi arreglo. De fet és un moment. I aquests paraigües no estan per llençar.
- D'acord.

Mentre l'esperava,  vaig recordar perquè m'havia decidit a fer arreglar aquests paraigües a una persona que no conec de res i que, si vol, simplement se'ls pot endur sense més. I vaig recordar aquell dia quan una petita paraigüera em va regalar alguna cosa més que la possibiltiat d'arreglar-nos els nostres paraigües espatllats. Jo tenia 12 o 13 anys, van trucar a la porta com avui, just al migdia, abans de dinar, jo acabava d'arribar de l'escola.Vaig anar a obrir i  era una gitaneta de la meva edat, amb els vestits vells i no gaire nets i els cabells llargs i molt embullats, que em demanava si teníem paraigües per arreglar.  Li vaig anar a demanar a la meva mare i sí, li va donar un paraigües per arreglar. Quan vaig tornar a entrar cap al menjador del nostre piset i vaig veure el sol que hi tocava, l'ordre i la netedat amb que la mare ho cuidava tot  i ens cuidava a nosaltres, em vaig adonar que era una persona afortunada, sense haver fet res per merèixer tot el que tenia. Des d'aquell dia, per sempre més vaig creure que jo tenia molta sort. He procurat jo també cuidar tot el que tinc. Avui, la situació m'ha recordat tant aquell dia que no he sabut dir que no. Li donaré una propina, vaig pensar, com aquell dia havia fet la mare.

Aquell dia, fa més de 50 anys, jo vaig sentir pena per aquella noieta. Avui, aquesta dona no me n'ha fet gens. Anava neta, pentinada i se la veia segura i somrient. No sé on vivia ni si tenia casa, però m'ha semblat una persona feliç.

Quan va tornar a trucar amb la feina feta, com si m'hagués llegit els pensaments, em va demanar si em podia preguntar una cosa molt important.

- Vostè és feliç?
- Dona, doncs jo he tingut molta sort a la vida i em puc considerar feliç. Sí i vosté?
- Jo sí, molt. No he tingut tanta sort, però em sento lliure i mestressa de la meva vida. Sap perquè li pregunto? Una vegada, quan encara estava aprenent a arreglar paraigües amb els meus pares, vaig trucar en una casa on em va obrir una nena de la meva edat. Neta, polida amb uns cabells llargs com els meus, però ben pentinats.  Era com si em mirés en un mirall màgic, que em retornava una imatge millor de mi. Em va fer molta enveja. M'hagués agradat ser ella i poder anar a l'escola i no haver de trucar a les cases per arreglar paraigües. Però ara em sembla que jo he tingut més sort.
- Que se'n recorda a quin lloc o a  quin poble era això? - no em vaig poder estar de preguntar.
- Sí, i tant!  Era a Barcelona, en una casa del Carrer Verdi de Gràcia.
- Jo hi vivia. Sap, que potser era jo aquella nena?
- No pot ser, seria massa casualitat. Bé volia dir-li, perquè un cop passada gran part de la vida, ara ja no em fa enveja aquella nena, ni tampoc vosté.
- Té raó, potser de tanta sort que he tingut, m'he acomodat massa, m'he lligat per tots costats i de lliure no me'n sento gens.
- Perdoni, no la volia fer sentir malament. Només volia fer una comprovació que jo necessitava fer.
- Jo també la necessitava i li dono les gràcies.  I sobretot la felicito per sentir-se feliç amb la seva vida, per haver preservat la sensació de llibertat. Això sempre és tot un repte, siguin quines siguin les condicions de la vida.
- Sap, senyora? potser quan serem més velletes, vosté em tornarà a fer enveja, segur que estarà més ben cuidada que jo.
- No se sap mai,  potser ens tornarem a trobar un cop més. Guardaré tots els paraigües espatllats.