Relats conjunts: Autoretrat amb un amic.

Raffaello Sanzio, 1518, Autoretrat amb un amic
Tinc una antiga adicció mai del tot oblidada que consisteix en continuar històries alienes. Si voleu saber d'on surt aquesta emprenyada tan sobtada del començament de la meva història, aneu a cal XeXu: Origen i continuació.

- Què????  Em perdones, dius? Quina barra que tens!!! Fora de la meva vista o tornaràs a rebre...
- Però si t'estaves disculpant!  Si deies que t'havies passat molt fotent-me un ventallot. I ara, per no res, et tornes a enfadar?
- Per no res, dius? Sí és que això ja passa de mida, és la sisena vegada que em copies la disfressa.
- Perdona, company, no te la copio, la complemento. Quina gràcia té un batman sense Robin?  O un os Yogui sense....
- No, si a sobre em voldràs convèncer! Fot el camp del meu davant!
- No penso marxar.
- Doncs me n'aniré jo!
- Tu mateix... tu sabràs el que vols. 
- Però és que no sé com t'ho fas? si avui, ni tant sols és carnestoltes,  i ningú sabia que jo vindria a aquesta festa...
- M'ofèn molt, però molt, tio, que creguis que t'espio, o que ho faig expressament per molestar o que tinc alguna estratègia.
- Home, a sobre t'ofens, però que et penses que sóc idiota? Com podria ser d'una altra manera?
- No dius tu mateix que no ho has dit a ningú?  Com podria espiar-te? Jo no faig res de res.
- I com pot ser?
- Doncs estic tan sorprès com tu! Reconec que m'ho prenc com un repte això sí. A veure si l'encerto, aquest cop. Però res més.
- I es pot saber com ho fas per encertar-la?  Un cop és casualitat, però 6 vegades, al menys 6 vegades, si no me n'oblido de cap, no pot ser casualitat
- Doncs sí te n'oblides una. La primera, com que no em coneixies de res, no t'hi vas ni fixar.
- 7 vegades?  T'han dit mai que ets un plasta monumental?
- Sí, m'ho han dit, però no puc evitar-ho. No vols saber quina era la setena? Bé la setena no, la primera...
- Digues, va!
- Era a l'escola, tu feies P5 i et vas disfressar de llapis. Jo feia primer i anava disfressat de goma d'esborrar Milan. Em va fer tanta il·lusió, estava tan content de tenir un llapis imaginari per poder esborrar i no sentir-me una goma inútil, que tota la vida vaig somiar continuar seguint les teves disfresses. El segon cop, que per a tu va ser el primer i t'ho vas prendre amb bon humor, vaig pensar que t'agradava...
- Però no te n'adones que molestes?
- No, per què et molesto?  Jo no faig res, em penso una disfressa i lliga amb la teva, no faig res, t'ho juro.
- No fas res? i ho dius així tant tranquil ... no sé ni què dir... estic en estat de xoc, m'he quedat a quadres, no entenc res, però et crec, perquè et veig sincer.
- Buf! menys mal que em creus...
- O sigui, la qüestió és que, que, que...  tu tens telepatia i em llegeixes els pensaments. 
- Jo? pobre de mi!  No t'ho creguis no... mai no he pensat una cosa així.
- Doncs potser això és la confirmació que la telepatia existeix. Mai no hi he cregut, però veig que existeix. Ara me n'adono, com no ho havia pensat abans?  7 vegades encertant la disfressa i a sobre així alegrement, com si fos tan fàcil... com un repte, a veure si l'encerto.... ostres amic meu, m'has d'explicar  com t'ho fas. Jo també vull saber-ho fer. Jo també vull ser telepàtic!!!
- Doncs no ho sé, no ho sé... a mi em surt així. Però, potser ets tu el telepàtic!
- No em vinguis amb històries, tu has estat insistent i pesat, i jo també puc ser-ho, no pararé fins que m'expliquis els secrets de la telepatia. Quedem per fer unes birres un dia d'aquest i m'ho expliques.
- D'acord! quedem, no sé ben bé què et sabré dir, però  quedem...

Quan es van trobar allà al carrer Verdi, i portaven la mateixa samarreta verd pistatxo, amb unes petjades d'uns peus dibuixats a la part de davant, texans negres i bambes fluorescents, no sabien si tornar-se  a atonyinar, fugir l'un de l'altre corrents o fer-se una abraçada.

************************************************************************************

Abans que en XeXu em donés idees, havia escrit això, que evidentment no té res a veure...

- Estigues quiet que quedaràs mogut!  Si fóssim al segle XXI, et dirien hiperactiu, amic meu.
- Jo ja et vaig dir que no servia per fer de model.
- Però és que et necessito. Si no em faig un autoretrat no sóc ningú, que no veus que tots els pintors se'l fan?
- Però, Raffaello, per fer-te un autoretrat, a mi no em necessites per a res. Deixa'm marxar, ja.
- No marxis, aquest serà el primer de tots els dobles retrats que penso fer.
- Però per què? Quina mania és aquesta? Amb mi no hi comptis més, eh? Un cop i prou!
- Què has sentit a dir, tu dels meus retrats?
- Que estan molt bé, però que copien  l'estil i la composició del retrat de La Gioconda de Leonardo da Vinci.
- Ho veus? Quines bestieses! mai no he copiat res, jo! Però tu no sé si saps, que ni el flipat del Leonardo, ni l'envejós del Miquel Àngelo, que no em pot veure, han pintat mai dels mais un doble retrat. I molt menys un doble retrat amb autoretrat. O sigui que no et mous d'aquí fins que no estigui llest.  Et faràs famós, amic! Passaràs a la història!!!
- Doncs afanyat que jo no tinc gaire paciència i en lloc d'un retrat doble, tindràs un mig retrat perquè tocaré el dos...

Comentaris

  1. El primer relat sembla que per fi es posen d'acord i és que venia de lluny el "problema", de parvulitos...
    Al segon tenia raó l'amic, no el necessitava per res, però es veu que es volia posar una medalla amb això de l'autoretrat doble, que no és ben bé un autoretrat, perquè només ho fa un de retratar-se ell mateix, l'altre és retratat...
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si es posen d'acord, més aviat es queden astorats i esmaperduts...
      Bon cap de setmana M Roser!

      Elimina
  2. Molt bona continuació del relat d'en XEXU. Digues-li telepatia o digues-li una altra cosa, però segur que entre aquests dos hi ha una connexió especial. Per cert, com que està clar que no poden fugir l'un de l'altre, la disjuntiva final té una única solució: el que han de fer és abraçar-se. :-D

    El segon també m'ha semblat molt ben trobat. I l'amic aquest que tingui una mica de paciència, que tot és per crear el "primer doble-retrat amb autoretrat de la història" i segur que valdrà la pena. :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem totalment d'acord, jo també voto per l'abraçada!!!

      I l'altre, sembla que va resistir, ja que el quadre existeix de veritat... 😜😜

      Elimina
  3. Dos contes al preu d'un. No ens podem queixar, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, per la teva lectura positiva... també podria ser "si no vols caldo, dues tases"... he, he, he...

      Elimina
  4. Demostres una vegada més que les històries no tenen mai un final, doncs aquesta mateixa molt bé podria continuar. Final obert

    ResponElimina
  5. Doncs t'ha quedat un relat molt divertit i interessant, com diu en Gassull aquesta història podria continuar.
    L'altre també està molt ben trobat, Carme.

    ResponElimina
  6. Sublim. Gràcies Carme per recordar els vells temps i fer una magnífica continuació del meu relat. Tot i que el final no sabem si és del tot feliç o no, però els arregles una mica. Veient què passa entre ells, això comença a prendre forma de ciència ficció, i algú hauria de continuar aquest relat, hahaha. Perquè no, potser algú encara s'hi animarà! Ai, que m'emociono pensant que abans les fèiem aquestes coses. Gràcies!!

    I pel que fa al teu, m'ha fet molta gràcia les referències envejoses a els altres genis, ja només faltava en Donatello per completar totes les tortugues ninja, hahaha.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Han estat un plaer, les dues coses: seguir la teva història i recordar vells temps. És emocionant recordar, perquè va ser molt emocionar compartir tantes coses que vam arribar a inventar entre tots. Ara mateix no hi ha cap altra cosa que em vingui al cap per dir-te que Gràcies, també. Per ser-hi i per continuar al peu del canó. Us ho agraeixo molt a tots els que sou aquí. Una abraçada, XeXu.

      Elimina
  7. He he he, boníssima la continuació del conte del Xexu, Carme! Quina imaginació! Ja me'ls imagina disfressats un de llapis i l'altre de goma d'esborrar! Es nota que t'ho vas passar pipa mentre ho escrivies, perquè així mateix ens ho transmets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si té cap explicació raonable o deu ser cosa d'algun trauma infantil, però sí, Montse, tens raó, em diverteix un munt continuar relats que no són meus. És com si no hagués de pensar res. M'agafo a la situació plantejada i tot surt sol. He, he, he...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars