Lletres i fils: setmana de la natura
Jo canviaria la frase d'aquest cartell. Sí, jo canviaria "Hi ha d'haver una altra manera de viure" per "Sempre hi ha hagut una altra manera de viure".
No vull menysprear tots els avenços tecnològics, mèdics, socials, d'infinites comoditats que ens fan una vida més agradabe. Estic segura que no ens caldria renunciar a res o a no gaires coses si aprenguéssim a trobar la mesura. Cal tant de tot? Tants aparells? tanta roba? tants viatges? Fins i tot m'atreviria a dir tantes proves mèdiques?
L'homo sapiens fa centenars de milers d'anys que viu sobre aquesta terra... i des d'aleshores fins fa quatre dies, els homes han viscut d'una altra manera. No, d'una no, de moltes altres maneres. No pas d'aquesta que vivim ara. Molt més austeres, molt més senzilles. Trobar la mesura, seria el que caldria.
Però la societat de consum és d'una avidesa que s'encomana a tots els aspectes de la vida, sempre més, sempre més... sí, hi ha d'haver una altra manera de viure, nova, ni copiada dels antics, ni tan àvida com aquesta.
Reconec que no tinc ni mica d'esperança de que la humanitat la trobi, com no sigui obligada per catàstrofes naturals o artificials.
Que bé que ens aniria si, entre tots, fóssim capaços de trobar-la aquesta mesura que reclames. Estic completament d'acord amb el teu plantejament i, per desgràcia, també en la teva conclusió. Jo tampoc tinc cap esperança que ho aconseguim. Molt grossa hauria de ser aquesta catàstrofe que ho canviï això, quan guerres i pandèmies no ho han aconseguit.
ResponEliminaAbraçades!
Molt grossa hauria de ser, sí, i potser ni així!
EliminaAbraçades, Mc!
Creo que no tenemos remedio. Solo nos queda esperar que ella no se cabre demasiado con nosotros y nos imponga un colectivo demasiado severo.
ResponEliminaBesos.
Sí, fa una mica de por, que la reacció d ela Terra, no sigui eliminar-nos a tots... segurament mereixeríem de sobres la extinció.
EliminaUna abraçada.
Estic totalment d'acord en tot el teu plantejament... Crec que la única manera és que tots hi posem una mica de la nostra part, però entenc que amb aquest "sempre més" és gairebé impossible, ni fam, ni guerres, ni pandèmies ho han aturat... els humans tenim la memòria atrofiada.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Si tots hi poséssim una mica d'esforç , potser poc a poc, canviaria aquest futur de destrucció de tot plegat. Però em sembla no som prou els que estem disposats a canviar una mica la manera de viure.
EliminaBen atrofiats estem. Semblava quela pandèmia ens havia de fer reflexionar i res de res...
Aferradetes, bonica!
Potser ho fa l'edat i, sense pretendre la perfecció, fa alguns anys que, volgudament, tecnològicament no em poso al dia.
ResponEliminaPerò aleshores i, ja que parles de metges, a vegades no et queda més remei que demanar cita o qualsevol altra cosa, per xarxa. I toca molt la pera!
Jo no sé si puc ser tan contundent per a dir que "tecnològicament no em poso al dia", però faig tots els possibles per allargar els aparells, encara que no se m'actualitzin ni res. Però reconec que per més que els allargui, arriba un moment que s'han de canviar. I és que no només els metges, ara tot t'ho fan fer per la xarxa. Les companyies, les grans empreses, els bancs, les assegurances, la salut, tot t'ho fan fer a tu, cada vegada tenen menys feina i guanyen més pasta... i sí que toca la pera, sí, casumdena!
EliminaCoincideixo amb tu, Carme. Hi ha maneres de viure més senzilles, sense acumular tant de tot, no cal comprar innecessàriament. Per què tenir tant de tot?
ResponEliminaI com bé dius no s'ha de tornar enrere, però com ara tampoc, trobar un equilibri.
I no, tampoc tinc gaire esperança, però tot i així cal continuar fent feina de formiga, fins a ajuntar moltes formigues.
Moltes gràcies pel teu text, Carme, i per "inaugurar" aquest Lletres i fils.
Abraçades!
A veure, les formiguetes, quantes n'aconseguim reclutar...
EliminaMoltes gràcies a tu per la proposta. Sempre va bé de pensar-hi un cop més... ajuda a mantenir la conscienciació, perqupe com que tot va en contra de la mesura i de l'austeritat, hem de recordar-nos-ho ben sovint.
Una abraçada, Núria!
Schopenhauer deia que "la riquesa és com l'aigua salada, com més se'n té, més se'n vol". Reconec que a mi em passa. Molt bona reflexió, la teva! Però hi ha una avidesa, un vici impune que els pots tenir tant com vols, i és el de la lectura i l'escriptura, a banda de l'art en general. Amb això no fas ni et faràs mai cap mal.
ResponEliminaBen cert, amb la lectura sempre hi sortim guanyant, per més addictes que siguem. Si puc compro molts llibres. Jo llegeixo i afavoreixo la cultura i si no puc comprar-ne més, sempre tinc la Biblio digital
Elimina