Lletres i fils #7: En Potesfortes

En Potesfortes era un ànec que havia nascut en un indret preciós. Era una llenca de terra, verda, amb herba fresca, amb arbres i que tenia aigua quasi per tot arreu. Era just el lloc on es trobaven un riu amb un dels seus afluents, una riera neta i fresca, ni gaire llarga, ni gaire ampla,  que baixava de la muntanya. Havien sortit de l'ou, ell i cinc germans més, tots a la vegada. Com fan els ànecs, van anar darrere la seva mare sense deixar-la de vista ni de petja, mentre va ser necessari.  En Potesfortes era un aneguet espavilat i amb moltes ganes de crèixer. Des de ben petit que s'emportava algun cop de bec de la mare, per anar a la seva, per no fer-li cas quan el cridava, per no seguir la filera dels seus germans, com un de més.

Volia anar riu amunt, volia descobrir d'on ve tota l'aigua. La mare li deia que allà on vivien era un bon lloc i que no calia buscar-ne cap altre, però ell no l'escoltava i el primer dia que la renglera dels seus germans ja no era tan ben feta, el primer dia que ell no va ser l'únic a anar a la seva, el primer dia que la seva mare els va deixar marxar sense renyar-los, aquell primer dia, doncs, ja va nedar i nedar riu amunt.

Va passar murs i rescloses i poblets com estirats a la vora del riu i quan trobava grups d'altres ànecs els preguntava "Sabeu d'on ve tota l'aigua?"  Sempre li responien que no, que estaven molt bé allà on vivien i que no volien anar més lluny.  El riu s'anava fent més estret, més petit, duia més poca aigua i ja no es podia nedar descansadament deixant-se surar damunt l'aigua calma.  Era costerut i l'aigua saltava ràpidament  entre les pedres.   En arribar a un altre grup d'ànecs i fer-los la mateixa pregunta de sempre, aquests li van contestar que més amunt ja no hi podia viure cap més ànec, que feia massa fred, que hi havia massa poca aigua i no hi havia manera de poder nedar amb tranquil·litat.

Ell els va dir que no s'hi volia pas quedar a viure, només veure d'on venia l'aigua.  "Ja tornaré"  els va dir. Va ser molt valent, va arribar a dalt de tot i va veure que entre mig de les pedres d'una tartera sortien filets d'aigua d'aquí i d'allà i de seguida formaven un  petit torrent que anava creixent de mica en mica. Es va sentir exhultant i decebut a la vegada.  L'aigua sortia de les pedres!  Aquesta era la seva gran descoberta, i la volia anar a explicar a tothom, però ell ja no es podia ficar dins de les pedres per veure  que passava allà sota.  I ell ho hauria fet si hagués pogut.

Va baixar molt més depressa que no pas havia pujat, el riu se l'enduia avall, avall, a vegades amb risc d'estavellar-lo contra alguna roca. Tenia por de no saber trobar el seu lloc, la seva mare i els seus germans, però sí: els va trobar, just al mateix lloc on els havia deixat.  Van estar molt contents de veure'l i mentre ell explicava les seves aventures  i la seva descoberta, hi havia una anegueta veïna que se l'escoltava molt atentament. Quan tothom ja va marxar, ell en veure-la tan interessada, va desplegar les ales, es va fer veure una mica i ella s'hi va acostar, poc  a poc, com qui no vol la cosa.

- Ets la Bec-clar?

- Sí i tu en Potesfortes, oi?

- Sí, ja he tornat, t'ha agradat la meva història?

- He esperat que tornessis, era massa petita quan vas marxar, però a mi també m'agradaria  veure d'on ve tota l'aigua.

- Oh!  ja ho he explicat,  Bec-clar, surt de les pedres.

- I la de l'altre riu?

- No ho sé, no ho he pogut veure, però també deu sortir de les pedres, no creus?

- Per què ha de ser tot igual a tot arreu?

- Anem-hi?

- Anem-hi!!!

I van començar un altre viatge de descoberta... i van descobrir que no, que no sempre l'aigua surt de sota les pedres.