Colònia Bonmatí
Cal trobar, rere les baranes i els murs,
aquella porta que ens obre a nous horitzons.
Encara és hivern als arbres més alts,
encara és inaccessible
aquella torre que ens assenyala el cel.
Sí que ens cal trobar l'indret i el camí
i sobretot, no deixar de caminar.
Reconèixer qui som i no fugir mai
de nosaltres mateixos.
Malgrat els entrebancs sempre hem de caminar endavant... potser cercant qui som.
ResponEliminaDe moment ja veiem la torre, què no és poca cosa.😉
Aferradetes primaverals, preciosa.
La torre i els arbres més alts hi són, nomñes ens falta saber arribar-hi... però bé, sempre endavant!
EliminaAferradetes, bonica!
No se, no se, a veces correría de mi mirando de vez en cuando si me sigo...
ResponEliminaBesos
Segur que al final t'acabaries atrapant...
EliminaNo podem escapar de nosaltres mateixos.
O al menys a mi m'ho sembla.
Una abraçada.
Una bon poema, que és tota una reflexió gairebé filosòfica: "no deixar de caminar".
ResponEliminaHo intentarem.
Cada dia, però no ens acaba de funcionar...
EliminaNo baixar de la bicicleta, una altra manera de dir-ho.
ResponEliminaM'agrada aquesta expressió!
Elimina