Relats conjunts de gener: la caputxeta i el llop

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood 

(del llibre A child's book of stories)

Doncs sí, ja sé, amics meus, que finalment heu sabut el meu secret. I mira que el tenia ben guardat,  fins ara ningú  (bé, potser molt poquetes persones)  sabien que el llop i jo havíem quedat ben amics  i que el vaig defensar quan li van prendre tot i el vaig protegir.  No volia que això transcendís, per no donar mal exemple.  No és bo ni és gaire sa mentalment protegir a qui ens fa mal.  Però ja que m'han descobert,  em sembla que m'he d'explicar una mica millor.  Aquest llop, en realitat no em feia cap mal... només jugava el seu paper,  i intentava espantar-me, però mai no es va menjar ni la meva àvia, i molt menys a mi. Quan l'àvia sortia al jardí o a passejar, ell es disfressava d'àvia, això sí que és veritat, però simpement era com un joc  i jo li preguntava un cop i un altre les famoses preguntes i al final, quan em deia allò de "Són per menjar-te millor" rèiem tots dos, perquè sabíem de sobres que això no passaria mai. Vull que quedi clar que no soc tan ruc ni tan innocent d'acollir algú que realment m'hagués fet mal o em pogués fer mal.   

I no volia que se sabés, perquè hi ha moltes persones, que no saben reconèixer aquest límit i que sí, que ajuden i protegeixen als mateixos que els fan mal i els destrueixen. Potser perquè no tenen forma de llop.  

Feu molta atenció, amics i amigues, hi ha humans que són molt pitjors que els llops  i a vegades van ben vestits, vestits com uns reis!