Relats conjunts de gener: la caputxeta i el llop

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood 
(del llibre A child's book of stories)

Doncs sí, ja sé, amics meus, que finalment heu sabut el meu secret. I mira que el tenia ben guardat,  fins ara ningú  (bé, potser molt poquetes persones)  sabien que el llop i jo havíem quedat ben amics  i que el vaig defensar quan li van prendre tot i el vaig protegir.  No volia que això transcendís, per no donar mal exemple.  No és bo ni és gaire sa mentalment protegir a qui ens fa mal.  Però ja que m'han descobert,  em sembla que m'he d'explicar una mica millor.  Aquest llop, en realitat no em feia cap mal... només jugava el seu paper,  i intentava espantar-me, però mai no es va menjar ni la meva àvia, i molt menys a mi. Quan l'àvia sortia al jardí o a passejar, ell es disfressava d'àvia, això sí que és veritat, però simpement era com un joc  i jo li preguntava un cop i un altre les famoses preguntes i al final, quan em deia allò de "Són per menjar-te millor" rèiem tots dos, perquè sabíem de sobres que això no passaria mai. Vull que quedi clar que no soc tan ruc ni tan innocent d'acollir algú que realment m'hagués fet mal o em pogués fer mal.   

I no volia que se sabés, perquè hi ha moltes persones, que no saben reconèixer aquest límit i que sí, que ajuden i protegeixen als mateixos que els fan mal i els destrueixen. Potser perquè no tenen forma de llop.  

Feu molta atenció, amics i amigues, hi ha humans que són molt pitjors que els llops  i a vegades van ben vestits, vestits com uns reis!

 

Comentaris

  1. Cert que hi ha persones que no saben reconèixer a la gent que li fa mal, i fins i tot els defensen. Però crec que no se dóna el pas en un dia, que els depredadors van fent la seva de mica en mica, gairebé sense adonar-te'n. I quan vols reaccionar, ja és tard gairebé sempre.
    Hi ha contes que encara no sabem el final... per molt ben vestits que vagin.

    Ben vista la teva aportació, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, ja és ben bé així com dius... es vesteixen amb pell dexaii es van desobrint poc a poc, però amb molt dolor.

      Gràcies, Paula! Aferradetes.

      Elimina
  2. Uns 200 anys A.C. ja es deia allò de que "el llop és un home per a l'home".
    Però no es deia res de la dona, i la Caputxeta i l'àvia la saben molt llarga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia dir: L'home és un llop per a l'home.

      Elimina
    2. He, he, he... potser totes dues frases tenen la seva part de veritat...
      La caputxeta sembla més espavilada del que ens pensàvem.

      Elimina
  3. M'arada que hi hagi un llop que sigui un bon jan i amic de les caputxetes vermelles o de qualsevol altre color...La nena sembla que està ben feliç al seu costat, potser se'n pot refiar més que dels que tenen aparença de pinxos...Germà llop, com deia Sant Francesc!!!
    Petonets , Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi deu haver tota mena de llops i també tota mena d'homes i tota mensa de caputxetes.... he, he, he... alguns d'aquests tenen bona convivència.

      Elimina
  4. Em sembla que la clau està en la frase: "... Potser perquè no tenen forma de llop... ". Sempre he pensat que són molt més perillosos els "dolents" que no es presenten com a tals sinó que ens la foten per l'esquena mentre per davant ens fan bona cara perquè a aquests és molt més difícil (a vegades, és impossible) veure'ls venir i el mal que ens poden arribar fer sempre serà més greu. No ens hem de refiar de les aparences... i encara menys dels que vesteixen com a reis.

    Em sap greu haver descobert el secret, però ha valgut la pena perquè així n'hem pogut llegir aquesta explicació tan adient. Bon relat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha de vigilar molt amb els que no tenen forma de llop, però totalment són depredadors a l'interior.

      Elimina
  5. Per què poses "que quedi clar que no soc tan ruc ni tan innocent" si parla la Caputxeta?
    Un llop no, però un gos com el del poema de l'Estel Solé, dedicat al seu ex, jo sí que l'he conegut:

    GOS

    Al parc hi ha un gos que se t'assembla.
    Camina capcot, es pixa al peu dels fanals,
    i s'amorra al cul de femelles en zel
    que l'aparten amb la cua
    per pollós i desgraciat.

    Un tros de merda li sembla un gran festí
    -a ell, que tenia el morro fi-
    i el devora amb ànsia com si fes mesos
    que passa gana, fred i son.

    Quan he marxat m'ha seguit fins al portal de casa
    i m'ha mirat amb ulls d'haver perdut una batalla.
    He tancat la porta i he pensat:
    conec un home que se t'assembla.

    Estel Solé i Casadellà

    Bona història, Carme, tens molta imaginació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Helena, està enfadada l'Estel! Però juraria que després d'aquest poema tan dolç ja no ho està tant. Ha d'haver quedat descansada.

      Elimina
    2. Creus que és incorecte, Helena? No sé, jo em prenia "ser ruc" com una frase feta així senera, no pas com un adjectiu. Hi he sentit a dir moltes vegades, per exemple, el tipic avís de : "No siguis ruc i ves molt amb compte", tant sí es a una dona com a un home. Però pot ser que estigui equivocada. No ho sé.

      Molt expressiu el poema de l'Ester!

      Elimina
  6. Sàvies paraules de la Caputxeta. No és pas dels llops que ens hem de preocupar. Són pitjors els homes que es disfressen amb pells de xai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molta dolenteria amagada, en la humanitat sencera...

      Elimina
  7. Es comprèn que la caputxeta volguera mantenir-ho en secret: a diferència dels llops, les persones tendim a guiar-nos pels prejudicis i les aparences, i ens costa entendre el que no encaixa en els nostres limitats esquemes. I, al remat, si hui hi ha gossos és perquè en algun lloc, fa molts milers d'anys, alguna caputxeta (o caputxet) fa saber veure-ho, també.

    Bon relat :) I a més, li has fet un spin-off (es diu així?) al de McAbeu

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia pas què volia dir spin-off, m'ho has fet buscar, però, està molt bé, mira ja he après una cosa, avui. He, he, he... queda interessant dit d'aquesta manera.

      Alguna caputxeta o caputxet es va fer amiga del primer llop i va crear una llarguissima història d'amistat entre homes i gossos.

      Elimina
  8. Hi han aparences que enganyen.... Molt bé, Carme !!

    ResponElimina
  9. Carme, uns tenen la fama i altres carden la llana. Mentre ens entretenim posant el dit a l'ull d'algun llop, les hienes ens arrenquen la pell i se'ns enriuen a la cara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí senyora, ho dius molt bé... estem fent el préssec d'una manera insuportable.

      Elimina
  10. Eeeei, has fet allò que ens agrada tant de lligar relats de diferents blogaires hehehe... El d'en MAC em va encantar... i aquest teu és molt bo. De fet, el missatge que porta és un missatge intel·ligent i que tots hauríem de meditar molt.
    A veure... qui ens vol enfonsar? Qui no ens respecta? Qui no ens accepta com som? Qui ens vol agenollats?... Doncs aquests són els llops de veritat.
    Molt bé, Carme!!
    He de passar més sovint.
    Tinc la sensació que per Instagram veig les teves fotos, dibuixos, etc... però no és més que un petit tast. El plat principal sempre es troba als blogs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, ben bé això volia dir, que massa sovint ens equivoquem de llops.

      Utilitzo sovint algunes de les mateixes fotos, aquí i a l'Instagram, però allà no m'hi trobogens còmoda escrivint... allà no em surt d'escriure res. I potser per això només poso Hastags i dic les quatre cosetes que vull dir.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars