Relats conjunts de setembre: El matí després del diluvi de William Turner

El matí després del diluvi,  Déu s'ho mirava des de molt amunt (com diu en Quico Pi de la Serra)  i ningú va tenir pietat de tots els ofegats, de tots els pobles que ja no existien,  de tot el que hi havia abans i que ara era mar.  Tot era mar.

Noè, ja tenia prou feina dins de la seva arca, per  preocupar-se dels que havien quedat fora. No volia ni pensar-hi, perquè allà fora,  al gran desastre,  hi tenia amics i persones que s'estimava i que eren bones persones.  I  la veritat és que estava una mica dolgut  amb aquest déu que havia volgut fer net de quasi tot i l'havia preservat a ell, a la seva família i als animals.  No  podia haver salvat, almenys, els seus amics i parents, com ell li havia demanat?

El segon dia d'estar tancats a l'arca, quan encara  queia l'aigua a bots i barrals va sentir veus i crits, i plors  i va treure el cap a veure què eren aquells sorolls. Va veure un fràgil rai de fusta amb unes quantes persones a  sobre.  Desconeguts...  quina llàstima! Si fossin amics sabria què fer.  Però eren desconeguts. Tenia molta por, por de deixar-los a la seva sort, tenia por d'acceptar-los a dins de l'arca...  i tenia por de déu,  que li havia ordenat d'estar, només, per la seva arca, la seva família i les seves bèsties.

Però a vegades, a les bones persones,  per a continuar essent bones persones, els cal desobeir.   Van tirar unes cordes,  i van anar pujant tots els del rai.  On els ficarem? Es haurem de repartir els provisions...  tot eren problemes,  però els va pujar, malgrat tot.  I déu,  que continuava mirant-s'ho tot de molt amunt, ni tan sols es va enfadar.

******************************************************************************

Versió resumida:

Seia allà dalt i tot era claror

mentre que allà baix tot era crit i plor.

Noè beneïa la seva sort

i plorava tots els seus amics morts.

Dolgut amb un déu massa  cruel

va decidir salvar 

a tots els qui es van apropar.