Relats conjunts de setembre: El matí després del diluvi de William Turner


El matí després del diluvi,  Déu s'ho mirava des de molt amunt (com diu en Quico Pi de la Serra)  i ningú va tenir pietat de tots els ofegats, de tots els pobles que ja no existien,  de tot el que hi havia abans i que ara era mar.  Tot era mar.

Noè, ja tenia prou feina dins de la seva arca, per  preocupar-se dels que havien quedat fora. No volia ni pensar-hi, perquè allà fora,  al gran desastre,  hi tenia amics i persones que s'estimava i que eren bones persones.  I  la veritat és que estava una mica dolgut  amb aquest déu que havia volgut fer net de quasi tot i l'havia preservat a ell, a la seva família i als animals.  No  podia haver salvat, almenys, els seus amics i parents, com ell li havia demanat?

El segon dia d'estar tancats a l'arca, quan encara  queia l'aigua a bots i barrals va sentir veus i crits, i plors  i va treure el cap a veure què eren aquells sorolls. Va veure un fràgil rai de fusta amb unes quantes persones a  sobre.  Desconeguts...  quina llàstima! Si fossin amics sabria què fer.  Però eren desconeguts. Tenia molta por, por de deixar-los a la seva sort, tenia por d'acceptar-los a dins de l'arca...  i tenia por de déu,  que li havia ordenat d'estar, només, per la seva arca, la seva família i les seves bèsties.

Però a vegades, a les bones persones,  per a continuar essent bones persones, els cal desobeir.   Van tirar unes cordes,  i van anar pujant tots els del rai.  On els ficarem? Es haurem de repartir els provisions...  tot eren problemes,  però els va pujar, malgrat tot.  I déu,  que continuava mirant-s'ho tot de molt amunt, ni tan sols es va enfadar.

******************************************************************************
Versió resumida:

Seia allà dalt i tot era claror
mentre que allà baix tot era crit i plor.
Noè beneïa la seva sort
i plorava tots els seus amics morts.
Dolgut amb un déu massa  cruel
va decidir salvar 
a tots els qui es van apropar.

Comentaris

  1. Salvant les distàncies, els designis divins són com les decisions que es prenen des d'un despatx sense tocar de peus a terra. Sobre el paper són genials i sempre funcionen perquè els problemes només se'ls troben els que les han d'aplicar o els que les han de patir. Me n'alegro que, en aquest cas, en Noè hagi tingut iniciativa i, sobretot, prou consciència de bona persona per fer el que s'havia de fer en comptes del que li havien manat. Ah, i no m'estranya que Déu no s'enfadés... ja devia estar pensant en la següent calamitat que enviaria sobre la Terra i ni se'n devia adonar.

    Molt ben trobat, m'ha agradat molt. Abraçades!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo molt encertada la teva comparació. Des del despatx del seu cel, aquest déu devia pensar que Noè estaria molt content d'haver-se salvat i sí, però no... quina ràbia de tanta destrucció!
      Sí, és que és molt distret, aquest déu, ell a les seves coses...

      Moltes gràcies, Mc! Abraçades.

      Elimina
  2. Obeir no era la manera més bona per la seva consciència, arriscant-se a què a Déu no li agradés, ni a les possibles conseqüències.
    M'has fet pensar amb la quantitat de persones vingudes en "pasteres" i deixades a la seva sort al mar... En aquest cas i en molts altres, Déu deu ser de vacances...
    Bon relat, Carme.

    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Finalment amb qui hem d'estar bé és amb la nostra consciència, que la tenim sempre amb nosaltres.

      Em sembla que sí, que fa moltes vacances, aquest déu... amb la feinada que hi hauria arreglant coses.

      Moltes gràcies, Paula.
      Aferradetes, bonica!

      Elimina
  3. De la mà
    tinc la llibertat de triar.
    De la mà
    el fet que puc fer
    el que crec
    que s’ha de fer.
    Miro al cel
    i pregunto
    que puc fer.
    Miro al cel
    i pregunto
    que he de fer.
    El temor i la raó
    són ara els dimonis
    que es barallen
    per guanyar,
    o els àngels.
    Les veus i els crits
    em terroritzen
    si no puc fer res,
    Deixant enrere
    tots els dubtes
    i tots els temors,
    allargo la mà
    i em surt de dins d’ella
    la taula salvadora
    dels que criden
    en forma de corda xopa,
    per on pujar al vaixell.

    ResponElimina
  4. Potser que si, que Déu ens posa a prova al seu gust i maneres.... però els homes i dones no som innocents del tot i ens hem de responsabilitzar dels nostres actes, sinó seria com a l'escola quan érem petits i ens renyaven per alguna malifeta i nosaltres responíem sense pensar, "Jo no he sigut!" .... en aquest versió que has fet del diluvi, has trobat un bon final i que ens hauríem d'aplicar més d'un cop. Felicitats !.
    Bona setmana ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els homes som bastant mal bitxos... la veritat, perquè moltes coses depenen de nosaltres i les fem molt malament. Tantes guerres, tanta ambició, tant amor alpoder...

      I entre tot això a vegades, algú, fa coss bones...

      Bona setmana, Artur!

      Elimina
  5. "Però a vegades, a les bones persones, per a continuar essent bones persones, els cal desobeir." – That's it!
    Abraçades, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat la meva frase, Sean!
      Abraçades!

      Elimina
  6. M'ha agradat molt tot: el conte, la "Versió resumida" i fins i tot els comentaris dels nostres amics.
    El meu procés cap a l'ateïsme el vaig fer entre els 16 i els 20 anys. Segurament durant una llarga migdiada de déu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Xavier!
      Doncs, sí més o menys a aquesta edat, jo també em vaig anar allunyant de tot el que era la religió que m'havien ensenyat. No sé pas si em vaig convertir en atea o simplement vaig passar de tot.

      Elimina
  7. Pues nada a pasar que al jefe no los han pintado muy cabreable.

    Besos

    ResponElimina
  8. Com en la paràbola en què qui no podia tenir convidats a una festa convidava als pobres del carrer.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars